La marató de diumenge
Vaig córrer la Marató de Barcelona de diumenge i em vaig treure dues espinetes. Fa dos anys vaig haver de plegar al quilòmetre 23 per una lesió. L’any passat no estava recuperat i no la vaig córrer. Aquest any vaig acabar la meva quaranta-sisena marató. Vaig gaudir molt. Vaig patir molt. La gent em va animar sense parar en veure un octogenari corrent i això em va donar forces. Em van acompanyar dos amics durant dos trams. Vaig veure més noies que mai corrent. Vaig gaudir molt. Vaig patir el que no està escrit. Vaig veure un noi que corria amb una cama ortopèdica i vaig pensar que no tenia dret a queixar-me. Em van desitjar sort coneguts i desconeguts. Vaig correspondre’ls com vaig poder aixecant el braç. Vaig xocar la mà estesa de molts nens i nenes. M’ho vaig passar molt bé. M’ho vaig passar molt malament. La part de dalt de la Diagonal se’m va fer curta. La Diagonal de la part de baix se’m va fer llarguíssima. I des del quilòmetre 30 al 42 ni ho explico. Els últims 195 metres els vaig fer amb els ulls humits. Em vaig emocionar en més d’un moment, especialment en passar pel quilòmetre 23 i a la meta. He fet 6 hores i 16 minuts. Em van abraçar a l’arribada amics i familiars, emocionats com jo. Em van penjar una medalla amb colors. Vaig patir. Vaig gaudir. Començo a pensar que l’any que ve hi tornaré.
MIQUEL PUCURULL
BARCELONA
Espanya, sense llibertat d’expressió
El Tribunal d’Estrasburg ha sentenciat que cremar imatges i símbols de la casa reial ha d’emmarcar-se dins de la llibertat d’expressió. Tot i això, al Congrés de Diputats el PP, el PSOE i Ciutadans han votat en contra del tribunal europeu i han evitat despenalitzar les injúries a la Corona. És a dir, el PP, el PSOE i Ciutadans, que sempre afirmen que acaten els tribunals, ara clarament els desobeeixen. La democràcia avançada espanyola que Felip VI afirma que representa als mitjans internacionals coixeja en un aspecte bàsic: la llibertat d’expressió. Un altre exemple és un govern espanyol que prohibeix qualsevol cosa que estigui vinculada al procés separatista català acusant-lo de tumultuós encara que sigui pacífic.
És necessari definir què és la democràcia per saber si la visió del PP, el PSOE i Ciutadans és la correcta. Perquè la democràcia defensa la separació de poders. El govern espanyol i la monarquia, si es creuen realment demòcrates, han de millorar en tot el que té relació amb la independència dels poders.
DAVID RABADÀ
BARCELONA
MOT
Cinquena edició d’aquest festival de mots plens de literatura, de veus d’escriptors i persones que fan possible el món dels llibres i la lectura. Amb la veu dels protagonistes que ens comenten la seva escriptura, que reflexionen en veu alta sobre el procés viscut, que el comparteixen amb nosaltres que hi assistim.
Mots llegits que es multipliquen gràcies a les converses programades en aquest festival que té lloc a Girona ciutat i Olot. Dues seus que durant uns dies tenen una gran activitat i un gran nombre de públic interessat per la qualitat que cada any s’hi reitera.
El tema d’enguany tracta sobre la literatura encarnada. A les primeres converses autors molt llegits van parlar sobre la corrupció i la infància.
Conèixer, mitjançant el diàleg, els que ens obren mons inventats o no en primera persona és una experiència que ens ajuda a entendre millor la literatura.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Càstig doblement injust
Tot i que sempre he rebutjat la violència, especialment la terrorista, m’indignava, ja en temps de la dictadura, que els presos bascos d’ETA haguessin d’estar escampats per diverses presons espanyoles, perquè el fet que els seus familiars haguessin de fer centenars de quilòmetres per veure’ls suposava per a ells un càstig afegit.
Per això m’és del tot incomprensible que ara, en temps de democràcia -diuen-, els presos catalans, que estan en presó preventiva i no han comès cap delicte de sang (i que, segons juristes reconeguts i algunes organitzacions internacionals, són acusats injustament de delictes que no han comès), estiguin en presons madrilenyes, amb el consegüent càstig per a les seves famílies.
No puc comprendre, llevat que tinguin un cor dur com una pedra, que els jutges no els puguin concedir, almenys, el trasllat a presons catalanes. El meu cor està aclaparat de pena. I, alhora, també d’una rancúnia que no puc evitar. No trobo paraules per expressar, per exemple, el que vaig sentir veient per televisió la dona d’en Jordi Cuixart viatjant amb tren cap a Soto del Real amb el seu fill de 10 mesos. La venjança no és bona, senyors magistrats.
MONTSERRAT FARRÀS
TERRASSA
