Un altre adoctrinament
Ara que està de moda parlar d’adoctrinament potser ens convé reflexionar sobre quina mena de doctrina s’ha aplicat per aconseguir que una gran part de la població es mostri partidària d’imposar la presó permanent a determinats delictes. Així mateix, cal saber quins han sigut els agents adoctrinadors, quins mètodes pedagògics i quins recursos han utilitzat per assolir els objectius educatius. I no parlo de l’escola, perquè des de fa molts anys els mitjans de comunicació audiovisuals han esdevingut uns competidors ferotges. Dia rere dia, la major part dels programes matinals televisius han dedicat hores a la crònica negra, fent desfilar per la pantalla tota mena de suposats assassins, violadors, lladres, pederastes. Han furgat en les ferides de les víctimes, sense respectar la seva intimitat. L’abundància de primers plans de rostres crispats, de veus clamant justícia, imatges repetides una i mil vegades, deixen una empremta emocional en els espectadors. Així, han deixat anar una pluja fina però constant d’horrors que ha calat entre la població, incrementant sense cap escrúpol la sensació d’inseguretat, de por. Tot i que les estadístiques contradiuen aquesta sensació, l’emoció preval sobre la raó. Davant d’un món envaït per monstres assassins, cal prendre mesures. Ens hi va la vida! Tots a la presó i per sempre! Es tracta d’un relat ben construït, un adoctrinament perfecte del qual ningú parla.
AURORA MAQUINAY POMÉS
BARCELONA
Manifestacions
Vivim temps de manifestacions, potser massa. No hi ha cap de setmana que no n’hi hagi alguna. Jo no tinc per costum anar-hi; de fet, només he estat present en aquelles més multitudinàries i de les altres me n’informo pels mitjans de comunicació. Les respecto totes, però reconec que algunes em molesten més que d’altres: són aquelles que marquen una diferència notable. En unes, sovint se senten crits de llibertat; en les altres, s’acostuma a demanar més presó. Aquesta és la diferència.
XAVIER ARTISÓ I AGUADO
BARCELONA
‘Delenda est’ partitocràcia
Fa anys parlàvem de la “cultura Destino ”; ara estem en la cultura Google. Fa anys hi havia una elit de batxillerat amb examen d’estat; ara la cultura ha passat de les quatre regles a un nivell de cultivació popular. Els vells partits, tots, van quedant obsolets i van de corcoll; el carrer i les xarxes els empenten a fora del mapa polític, del decrèpit dilema entre dretes i esquerres. S’ha acabat la partitocràcia. Els populismes es llancen a ocupar els espais buits, però tots tenen una data de caducitat molt efímera; són més del mateix.
És l’hora de la societat civil i de l’esquelitització de l’estat partitocràtic. Ens hem fet grans: apliquem d’una vegada el principi de subsidiarietat.
JOAN MARTORELL I BARBERÀ
MATADEPERA
Educació sexual
Tenim la solució al problema? Fa anys que els professionals de la salut dissenyen programes escolars per promoure l’ús del preservatiu i treballar la sexualitat des d’un punt de vista emocional per evitar així els nombrosos embarassos no desitjats i els contagis de malalties per contacte sexual entre els joves. No obstant això, encara que molts d’aquests programes tenen èxit, segueix sent elecció de cada escola si inclouen aquest material a l’aula o no.
Això ens porta a plantejar-nos si s’hauria de modificar la llei per afegir programes d’educació per a la salut sexual a les escoles. En la meva opinió, la resposta és afirmativa, ja que independentment de l’estatus socioeconòmic dels joves, o del tipus d’escola a què vagin, tots són vulnerables a les conseqüències de mantenir relacions sexuals sense protecció.
ZAIRA REYES AMARGANT
SILS
