Estèril
Estèril. Qui hauria de vetllar pel sistema universitari estatal, pel seu prestigi i consideració, pel respecte als títols oficials, per l’equitat en l’accés a l’educació superior, sense cap distinció per raó de classe, sexe o capacitat econòmica, afirma que la polèmica sobre el màster de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes, és estèril. M. Rajoy, sense immutar-se, afirma que és estèril. Qualsevol que conegui una mica el funcionament de la universitat espanyola o com s’avalua un treball final de màster sap que són massa “irregularitats” per no pensar que la Sra. Cifuentes no ha cursat aquest màster, per a vergonya del sistema universitari estatal i de la CRUE i la URJC si no actuen amb la diligència esperada.
J. ANTONI IGLESIAS-FONSECA
SANT QUIRZE DEL VALLÈS
Martin Luther King, avui
En el camí cap a la llibertat (és a dir, en el cas que ens ocupa, la fi de la segregació racial), Martin Luther King optava per la resistència no-violenta, “que combina la fortalesa d’esperit amb la tendresa de cor”. Rebutjava de ple que la conquesta dels drets civils s’aconseguís mitjançant mètodes menyspreables com la mentida, la malícia, l’odi i la violència. Aquesta és una gran lliçó, també avui. Però King anava molt més enllà de la lluita pels drets de la comunitat negra. Va ser molt crític amb el capitalisme que condemna a la pobresa milions de persones; també amb una societat consumista que deïfica els diners i exilia la compassió. Es va oposar a la pena de mort, a la guerra i al militarisme. L’ésser humà, pensava, no podia quedar-se passiu davant la manca de justícia. En aquest sentit, subscrivia el que Ralph Waldo Emerson havia dit en alguna ocasió: “Qui vulgui ser un home ha de ser un inconformista”.
Aquests dies hem vist individus amb molt poder reivindicar la figura de King, encara que estiguin als antípodes del seu pensament humanista. La hipocresia pot ser infinita, certament. Quants inconformistes del passat són avui súbdits acrítics del sistema?
Sí, no podem deixar de ser inconformistes, tanmateix. Des del pacifisme i la no-violència, això sempre. Encara que puguem ser acusats, finalment, de rebel·lió. Així estan les coses avui.
DAVID SERRADOR BALLESTER
VIC
La manifestació del 15 d’abril
Voldria proposar que el màxim nombre de persones facin un esforç per portar a terme una campanya per assistir a la manifestació a Barcelona el diumenge 15 d’abril. Aquesta manifestació cívica per exigir l’alliberament dels presos polítics catalans hauria de ser molt important. Hauria d’esdevenir històrica de totes totes. Hem de procurar fer veure a Catalunya, Europa i la resta del món que un estat que té presos polítics, que no disposa d’una separació real de poders i la justícia del qual no és independent, no és, de cap manera, un estat democràtic segons els mínims paràmetres europeus.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
La coherència de la CUP
He sentit massa cops defensar la CUP per la seva coherència. Coherència? Us plantejo una situació: un home veu dos homes estirant un carro en direcció nord; poc després, apareixen quatre homes i es posen a estirar el carro en sentit contrari, de manera que aconsegueixen que el carro corri en sentit sud. L’home que s’ho mira, que vol que el carro vagi en sentit nord, es posa a estirar en aquest sentit per ajudar els dos homes que ja ho estan fent. Aquest home és coherent. Però la CUP no. La CUP diu als dos homes: “No us puc ajudar perquè jo vull que el carro vagi més al nord que vosaltres”. I es queda mirant somrient com el carro roda en sentit sud.
FRANCESC GUAL
TORREDEMBARRA
