On som els homes?
Quan comencem a llegir en un llibre que una noia està sola, a la nit, en una zona de l’extraradi d’una ciutat, la nostra ment ja s’imagina que li poden passar un seguit de coses escabroses: la persegueixen, la increpen, la violen o la maten. L’opció que arribi a casa sana i estàlvia, sense que hagi patit cap mena de vexació, és impensable.
Potser aquest imaginari és alimentat pel fet que a les pel·lícules sempre passa això mateix quan es donen aquestes circumstàncies. Cal tenir en compte, però, que el cinema sol ser un reflex del que passa a la vida real. És per això que aquest pensament em fa esfereir.
Sembla increïble que, en ple segle XXI, una dona pugui estar tan indefensa. ¿Que potser no pot caminar lliure quan vulgui i per on vulgui sense la necessitat de tenir algú a la vora que li doni seguretat? Crec que comença a ser hora que els homes ens impliquem per canviar aquest relat. Els homes tenim l’obligació de manifestar-nos. Plantar cara i erradicar els instints més primaris i masclistes que mouen alguns dels membres de la nostra societat és una feina en la qual ens hauríem d’involucrar tots.
Hem de tenir clar que quedar-nos callats ens fa còmplices de qualsevol tipus d’abús, assetjament o violació. Ha arribat l’hora d’anar tots a l’una. Ha arribat l’hora d’alçar la veu. Qui s’hi uneix? On som els homes?
FRANCESC BES
BARCELONA
Maig 1968-2018
Ja fa cinquanta anys del Maig Francès, un dels mites fundacionals de la postmodernitat.
La joventut francesa volia sacsejar la vida pública d’una República que s’havia fossilitzat, de la mateixa manera que actualment està en crisi la Unió Europea, com així ho denoten la majoria de dirigents europeus amb la falta d’imaginació i coratge i immersos en un profund cinisme.
No era la classe treballadora la que es va aixecar contra el capitalisme sinó estudiants de classe mitjana que desafiaven l’autoritat com una explosió col·lectiva que protestava per la reforma educativa qüestionant els fonaments morals del sistema i intentant canviar l’ statu quo.
I aquella revolució va ser el germen dels moviments ecologista i pacifista, de la revolució sexual i la no discriminació per raça o sexe. Alguna cosa va canviar a Occident ara fa 50 anys.
ANTONI VILANOVA
BARCELONA
Un Nobel perdut
Aquest any 2018 l’Acadèmia Sueca ha ajornat el premi Nobel de literatura, encara que es diu que se’n donaran dos el 2019. El motiu: l’escàndol de presumptes assetjaments sexuals i filtracions per part del marit d’una de les membres de l’acadèmia.
Una oportunitat menys aquest any per potser descobrir un autor desconegut per a la majoria o per recordar-ne i rellegir-ne algun de conegut i saber-ne més. La repercussió d’aquest premi és important per al món literari. La cerimònia en si és més que res un fet simbòlic. L’important, esclar, arriba després, a través de la difusió de l’autor, la coneixença, la valoració, l’ajuda econòmica per continuar escrivint i, sobretot, la lectura per part de molts nous lectors.
Per això mateix s’ha de mirar de restablir la institució que ara ha estat destacada per motius aliens a la cultura. El 1943 va ser la Segona Guerra Mundial el que va impedir la concessió del premi. Ara és un altre tipus de conflicte: el que ens recorda que no vivim en la societat en què preteníem viure sinó en una en què subsisteix un masclisme primari fins i tot allà on menys, ingènuament, ho esperaríem.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
