Carta a Raül Romeva
Estimat amic Raül:
El teu escrit al diari ARA sobre la presó en el qual m’anomenes em va emocionar profundament. Ets l’alumne que supera amb escreix el mestre en aquella petita part de la teva extensa i rica biografia en la qual et vaig poder servir d’ajuda.
També m’omple d’orgull la teva valentia i em fa ràbia perquè persones com tu i els altres companys i companyes no hauríeu d’estar empresonats, ja que això significa que hi ha una presó petita a Estremera i una presó més gran a Catalunya que ens oprimeix a tots i de la qual hem de deslliurar-nos.
De tota manera, si sabéssiu la quantitat d’actes que es fan a Catalunya i a fora per recordar-vos n’estaríeu tan orgullosos que es trencarien els murs de la presó. Jo ara vinc d’una concentració que fem cada dijous amb música, lectures i diferents informacions, i tots us recordem i us enviem tota mena d’ànims i abraçades.
És segur que si el jutge, a més de llegir els informes de la Guàrdia Civil, hagués preguntat a la universitat on vas ser alumne i després professor, a Bòsnia amb la teva bona feina de pacificador, al Parlament Europeu, on destacaves per la teva gran capacitat de treball, o a la conselleria d’Exteriors, hauria rebut tants elogis que no s’hauria atrevit a detenir-te.
Per la teva família sé que estàs fort i animat, i això ens alegra molt i ens obliga a seguir lluitant per la vostra llibertat.
Els jutges haurien de saber que quan vaig tornar del Sàhara, després de dos anys de presó i 15 mesos de batalló disciplinari, estava ben animat i més convençut de les meves idees que quan em van condemnar, i això és el que desitjo profundament per a tots vosaltres, que en sortiu aviat, forts i animats.
Tens temps per reflexionar i és molt necessari, ja que som aprenents de no-violència i obrim camins nous en els quals no és fàcil conèixer l’estratègia. De violència, en la societat en què vivim, tots en som mestres, però encara que ens equivoquem, saber que el camí escollit és l’únic que té futur ens dona molta fortalesa.
Cuida’t molt, riu tant com puguis, encara que en tinguis pocs motius, i concentra’t a resistir.
Rep una abraçada molt forta plena de pau.
PEPE BEUNZA
CALDES DE MONTBUI
Són nens, no petits adults
Programes com MasterChef Junior o La Voz kids (entre molts altres) palesen un fenomen de dubtosa idoneïtat pedagògica: esprémer el talent d’uns vailets amb fins sovint competitius, exhibicionistes i materialistes.
L’eclosió d’aquests nens prodigi em recorda, inevitablement, altres artistes que van assolir precoçment la fama i que després es van veure abocats a viure en un ostracisme infaust i marginal.
Evidentment, la responsabilitat paterna en la creació d’aquestes bombolles publicitàries és determinant: sembla que l’ambició dels pares -segurament benintencionada, no ho poso en dubte- no repara en el desgast emocional que pot causar a un infant veure’s sotmès a una pressió mediàtica que per edat no li escau.
L’aclaparament que pateixen els nens per part de tota la plèiade d’aduladors que els envolten i el nivell de sobreestimulació que reben de familiars, coachs i públic poden condicionar el seu procés maduratiu i convertir-los en uns xavals capritxosos i narcisistes, que potser estaran més pendents del mirall que dels llibres.
Perquè no oblidem el més essencial: els nens són això, nens, i no pas adults en miniatura.
ÒSCAR PUJOL
BADALONA
