CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 12/06/2018

Tràfic de droga

La setmana passada es van fer públiques les dades que diuen que Girona està entre les nou províncies de l’Estat amb més tràfic de droga a causa de ser una zona de pas.

El fet m’ha recordat el llibre Fariña, de Nacho Carretero, en què es parla de llocs de la costa gallega com a zona geogràfica que també facilita el contraban. Per cert, allà va ser on les mares dels morts per culpa de la droga van ajudar a portar a judici els culpables.

El negoci de la droga acaba fent mal a moltes persones i enriquint-ne -no cal dir-ho- poques, que fan d’aquest tràfic el seu modus vivendi. Aquesta manera de viure també els acaba engolint en l’espiral de l’addicció i en un final tràgic en molts casos.

Segons l’Informe Europeu de Drogues 2018 Espanya és el segon estat membre amb un percentatge elevat de drogues. L’estudi demostra que el consum de cocaïna a Barcelona ha augmentat, a la vegada que ens diu que la cocaïna és una de les drogues més populars, al costat del cànnabis, que continua sent la substància il·legal més consumida a la Unió Europea.

EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

Desitjos des de l’exili

Carner tenia 20 anys, la meva edat ara, quan va escriure el 1904 la primera versió del poema Bèlgica ; ho estudiàvem ahir a la universitat. En ell expressa el seu ideal d’una Catalunya civilitzada i moderna, amb jardinets arreu i molta cultura. És una bonica fantasia d’un jove que encara té molt per viure. La segona versió del poema ja l’escriu exiliat a Bèlgica per la repressió franquista. El seu principal desig, per a aquest país estranger en el qual es troba i per la seva pàtria abandonada, és sobretot el d’“una nació amb bones gents unides”. Carner té present que la pàtria sempre serà on sigui la seva gent. Personalment, no dubto que hauran llegit aquest poema de Carner tots els exiliats que són ara a Bèlgica o a qualsevol altre lloc, potser per aguantar millor l’estada o potser per simple gaudi estètic. I, amb tot, no puc evitar pensar que és trist com la història es repeteix justament en allò que no s’hauria de repetir.

NEUS MASNOU LLOBERA

MATARÓ

Cadena humana a Euskadi

Sent a Euskadi el cap de setmana passat, vaig participar amb uns amics a la cadena humana Gure Esku Dago, en defensa del dret a decidir. El repte, que es va assolir, era mobilitzar 100.000 ciutadans que formessin una cadena de 202 km entre Sant Sebastià, Bilbao i Vitòria, amb l’ajuda de 5.000 voluntaris. Vaig ser a la carretera de Deba a Zumaia amb bona temperatura i un ambient distès, amable, jove i festiu, però un pèl desorganitzat malgrat que feia temps que l’Ertzaintza, diputacions i ajuntaments hi col·laboraven. Vaig rememorar la Via Catalana amb 1.600.000 participants repartits en 400km de punta a punta de Catalunya i una organització exemplar. Malgrat tot, felicitats per la iniciativa i la solidaritat.

ANTONI VILANOVA CASALS

BARCELONA

Vergonya viària

La plaga de robatoris a cotxes estrangers a les autovies fa, com a mínim, mig segle que perdura. Segons llegeixo (ARA, 11/6/2018): “Cau l’organització criminal que robava a més viatgers a l’AP-7”. En aquest cas, es tracta d’una banda de vint persones que cometen “centenars de robatoris cada any”. Com pot ser que no s’hagués solucionat, fa anys, aquest flagell tan escandalós? L’explicació que es dona és que “legalment es consideraven furts, i quan els enxampaven el jutge els deixava en llibertat provisional”. Si és així, com és que no s’ha canviat la llei perquè aquests robatoris no es consideressin furts? Sembla que per pura falta de voluntat.

HENRY ETTINGHAUSEN

LA PERA

Més continguts de