CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 30/06/2018

Documentals

Documentals com el Sense ficció sobre l’1-O o 20-S posen en evidència la polititzada justícia en mans d’uns jutges sicaris de la política. No admeten com a prova aquest vídeo que desmunta el relat que fan els polítics unionistes i els jutges del Suprem, que per passar a la història com a salvadors de la unitat de la pàtria també volen sortir en la fotografia de la infàmia.

Els mitjans espanyols, sobretot afins a la caverna, volen etiquetar de rebel·lió i de sedició la realitat enduts per l’odi i la venjança, però l’únic que estan aconseguint és retratar-se davant del món com uns neofranquistes que volen reinventar mentint una nova democràcia, l’espanyola.

A aquella frase de “ para salvaguardar la unidad de la patria todo vale ” no cal afegir-hi res més, tot està dit. Empresonar innocents, trencar famílies, mentir, prevaricar, redactar informes falsos, fins i tot utilitzar la violència contra el poble per a ells és vàlid per fer realitat aquell eslògan que deia “ ¡A por ellos! ”. Els tribunals europeus els ridiculitzaran, però com que tenen la pell molt dura, encara diran que ningú els prendrà els anys que han passat a la presó pel bé de la pàtria.

PERE MANUEL GIRALT

SANT JUST DESVERN

El nostre deute amb l’Àfrica

L’any 1876 es va celebrar una conferència, convocada per Leopold II de Bèlgica, en què les nacions europees van tractar qüestions relacionades amb l’Àfrica. Des d’aquell any, el món civilitzat s’ha repartit el domini de més de 30 milions de quilòmetres quadrats, habitats per mil milions d’éssers humans, en números rodons. Durant més d’un segle, Europa ha extret de l’Àfrica petroli, urani i derivats, gas natural, diamants, cafè i un llarg etcètera inabastable. Com a ésser humà europeu em sento avergonyit que ara i avui Occident no sàpiga correspondre a la veu de l’Àfrica quan reclama un mínim de benestar en la figura dels seus migrants. La meva probable barreja de bonisme i empatia em porta a denunciar que, després de 150 anys, tinguem dificultats per acollir uns quants centenars de milers de treballadors o refugiats africans provinents de les seves terres, severament explotades en benefici nostre.

JAUME VALLÈS MUNTADAS

SANT ADRIÀ DE BESÒS

AFA? Pares!

Llegeixo a la premsa que hi ha escoles a Catalunya que han iniciat un canvi en l’acrònim de les seves associacions de mares i pares. Han deixat d’anomenar-se AMPA per esdevenir AFA, és a dir, Associació de Famílies d’Alumnes. No conec les raons reals del canvi, però és fàcil entendre’l com un interès per deixar constància, en tots els àmbits, de la importància que té tot l’entorn familiar en la tasca educativa. I més encara tenint en compte la gran diversitat de tipus de famílies dels nostres fills i filles. Pel que he llegit, els psicòlegs ja parlen de vuit tipus de famílies: nuclear (biparental), monoparental, adoptiva, sense fills, de pares separats, composta (per diverses nuclears), homoparental i extensa.

Com a mestre, veig bé el canvi. I benvinguts siguin tots els que serveixin per millorar el que tenim. Però l’experiència em fa pensar que serà una operació d’imatge, com tantes altres n’hi ha en el món d’avui en dia. Difícilment canviarà el contingut. I aquest és, sobretot, falta de mans, d’idees originals i engrescadores per posar en pràctica i de relleus abans que els fills no abandonin el centre educatiu (llavors, les substitucions són forçades o la plaça queda vacant). I aquesta és una realitat que malauradament, pel que jo conec, és freqüent, si no majoritària, en l’escola pública catalana. I, en aquest sentit, hi ha moltíssima feina a fer. Aquests són, al meu parer, els autèntics problemes de les AMPA de Catalunya. La funció dels pares és (o hauria de ser…) ineludible i indelegable. Ho deixo com una reflexió familiar a fer durant l’estiu.

JAUME PORTA

AMPOSTA

Més continguts de