Curses contra els llaços grocs
Pel que sembla, PP i Ciutadans han començat una cursa (potser algun dia d’aquests formarà part de les disciplines olímpiques) contra els llaços grocs i les estelades amb iniciatives parlamentàries incloses.
Em sembla que la solució és molt més fàcil. Si els presos polítics i exiliats tornen a casa amb l’arxivament de les causes que no s’aguanten per enlloc, els llaços grocs i les estelades també tornarien a casa.
PILAR PORCEL I OMAR
SABADELL
A l’estiu tota cuca viu?
Cada vegada hi ha més pobres i cada vegada hi ha més rics, i aquests últims ho són amb més riquesa. Això sí que és una divisió de la societat i no el que ens volen colar sobre, circumstàncies territorials, determinades opcions polítiques. El que indigna més és la passivitat amb què alguns partits tracten la qüestió, que volen fer passar com a natural i inevitable.
Hi ha una desproporció evident i gran entre la riquesa i la pobresa, entre la propietat del capital i la majoria dels ciutadans convertits en alienats consumidors. La desmesura que el consumisme imposa a la societat, a més d’indigna, és injusta. Uns podem viure amb un relatiu benestar, mentre que hi ha una nombrosa i creixent part de la societat que subsisteix amb ingressos per sota de l’índex de la pobresa. Una raonada manera d’entendre el conjunt de la societat ens hauria de portar a tenir una visió objectiva sobre els límits de pobresa i riquesa.
El progrés no pot quedar reduït a un selecte consum de béns, ans al contrari, hauria de ser efectiva una proporcional distribució de la riquesa. No podrem creure en una societat que acumula béns i diners i que ignora qui té dificultats per atendre les necessitats més bàsiques. La modernitat hauria de preveure, en primeríssima línia, la igualtat d’oportunitats, de progrés en els valors fonamentals o humans, en la dignitat de la vida de les persones. Ens hem inventat necessitats sense comptar si poden arribar a tothom i menystenim les repercussions històriques que la desproporció causa en els que la pateixen. A massa persones la injustícia se’ls fa visible i present en les seves vides.
JORDI BUFURULL GALLEGO
CASTELLTERÇOL
El conflicte no és l’os
En terra d’ossos com és el Pirineu molt es parla del “conflicte” de l’os bru com a depredador, però poc sembla interessar i preocupar a alguns sectors la depredació que ocasiona l’humà cap a les víctimes de la fauna silvestre.
La natura imposa la seva llei, és l’humà qui ha d’acceptar les regles, igual que qualsevol altra espècie en l’ecosistema. Si no acceptem la natura tal com és, ens convertim en una greu espècie invasora. Se’ns va dotar d’intel·ligència, però de poc serveix per a qui no s’adona que “l’enemic” no és l’os, ni el llop, ni el linx, ni la guineu... el veritable conflicte i enemic de l’humà és el seu propi egoisme.
Com a resposta, la mateixa natura ens mostra les seves accions i comportaments que no agraden a tothom per igual, però que s’han d’acceptar i dels quals cal aprendre. L’error no és de les feres de les muntanyes i els seus boscos, sinó de l’ego de cadascú.
Importants espècies de fauna autòctona del Pirineu han sigut víctimes al llarg de l’últim segle de la depredació humana, arribant fins i tot a l’extinció de l’espècie al territori. La solució no és repetir els mateixos errors sinó afrontar-los amb intel·ligència, diàleg i resoldre els conflictes per beneficiar les dues formes de vida. Animals i humans tenen el mateix dret a viure al territori i hàbitat que els va veure néixer i créixer o al qual per circumstàncies es van traslladar buscant altres oportunitats, però no tenen més drets els uns que els altres.
ALBERT SATER I BERNIZ
LLEIDA
