CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 30/11/2018

A les nostres mans

En la nostra societat s’ha estès la convicció que el bon govern és aquell que soluciona els problemes de la gent. Tanmateix, el debat polític actual és a anys llum de debatre com gestionar els recursos públics per fer front als problemes que tenim. Ens estem acostumant a tenir polítics que es passen el dia abusant de crítiques ad hominem i crispant la societat. Això dona ales a moviments extremistes com Vox, que són a les portes dels nostres Parlaments. Com a societat ens hauríem de plantejar si aquest és el futur que volem i què podem fer nosaltres per revertir aquesta situació. I quan dic “nosaltres” no parlo dels mitjans o dels polítics, sinó de cada persona física.

De quina manera podem rebaixar la crispació i reconduir el debat públic a arguments lògics i no sentimentals? Si no plantem cara ara, no podrem evadir la nostra pròpia responsabilitat del que passi demà. La democràcia està a les nostres mans.

BERNAT MAJÓ I D’AYGUAVIVES

ARGENTONA

Anem a la vaga?

Els metges han iniciat una vaga per demanar d’atendre millor els seus pacients, més temps per fer-ho i, per tant, un millor servei. No demanen més diners. S’hi han sumat els bombers i els professors. També els estudiants per demanar, com fa molt temps que es demana, una rebaixa en el preu de les matrícules al crit de “Seguim pagant, seguim lluitant”. Potser ja és hora que deixem la revolució dels clavells i els somriures i comencem a fer coses de debò. Per a quan una vaga general indefinida?

EROLA BOIXADER PUJOL

BARCELONA

La República de la ment

El temps passa, inexorablement. De fet, tot passa. Cada dia passo pel carrer Aragó de camí a la feina, alço la mirada i veig vestigis d’un temps que em sembla llunyà i borrós. Veig les estelades penjant encara de balcons i em pregunto si tot allò va passar realment. Poques pistes queden. Torno cap a casa i un tumult talla el carrer Numància amb Tarradellas demanant la llibertat dels presos polítics.

Són gent educada i només tallen el carrer quan el semàfor es posa vermell per als vehicles. El seu crit és més un plany sense ànim. Aquella república, la “nostra” república, va existir dins nostre, poc més. Però la república de la ment ens ha ferit, emocionalment i físicament, molt profundament. Les oportunitats són escasses, però sempre tornen. Ens ho deuen.

GERARD CLOS CANO

BADALONA

La Transició, un viatge inacabat

No hi ha banderes ni constitucions capaces de satisfer les ànsies profundes dels pobles. Tot allò que es considera intocable acaba sent nociu per a qualsevol societat. La Constitució del 78 hauria tengut tot el seu sentit com a “document de mínims” per a una democràcia que feia els primers passos, però ha perdut validesa des que s’usa com a arma contra qualsevol intent d’evolució. De fet, la gran paradoxa d’Espanya és que veiem la Transició com a un fet acabat d’una vegada per totes: per a uns, exemple quasi perfecte davant el món; per a d’altres, intent de perpetuar les inèrcies de poder oblidant part de la història comuna. Per a mi, l’únic que podria salvar aquest país de països seria que entenguéssim entre tots que només una transició, però autèntica i permanent, garanteix el progrés i l’evolució dels pobles.

La política, com la vida, és transició constant cap a metes de convivència superiors. El contrari només és la paràlisi i la mort de les societats.

GABRIEL MARTÍ BORRÀS

PALMA DE MALLORCA

Més continguts de