Moncho, l’essència del bolero
El bolero no seria el bolero sense persones que el canten amb l’ànima i la veu de Moncho. Amb la seva manera d’explicar les històries. De ben segur que el bolero tampoc m’agradaria com m’agrada. Escoltar-lo, cantar-lo, ballar-lo...
Alguns boleros, ho hem de reconèixer, vistos des de la perspectiva del segle XXI poden ser considerats, i de fet ho són, masclistes i prepotents, de vegades carrinclons, excessivament afectats. D’altra banda, els costums de ballar s’han transformat de tal manera que el bolero ha quedat gairebé en exclusiva per als balls de saló, les festes majors, els balls per a “la gent gran”.
Però, malgrat tot, fins fa quatre dies Moncho era capaç de fer petit el Liceu o el Palau de la Música. I és que vulguem o no, el bolero explica històries de vida, de la mateixa vida, que podríem haver escrit cadascun de nosaltres.
Qui no ha tingut alguna vegada les ganes d’apagar el llum amagant una carícia, a qui no li han descobert que hi ha petons encara més dolços i profunds, qui no ha cregut viure una història d’amor com no n’ha existit mai cap d’altra, qui no es vol penedir del que hauria pogut ser i no és, qui no ha trobat a faltar compartir amb amor els petits moments de cada dia...
Moncho, estimat, català gitano de Gràcia, enveja del millor accent cubà, amb mirada d’espavilat però que sembla que mai no hagi trencat un plat. Moncho, estimat, quan vas sentir els Beatles per primera vegada vas pensar amb la teva retirada. Però afortunadament la música cobreix tants espais, tants moments, tantes èpoques, tantes expectatives de futur, que ens permet ser un fidel seguidor de Moncho, un incondicional dels Beatles, un enamorat d’Adele o trobar inspiració amb l’electrònica de Wooky.
XAVIER OROZCO DELCLÒS
CARDEDEU
Catalunya: plans per al 2019
Quasi tothom, arribat a aquestes altures de l’any que acaba, solem fer una mica d’avaluació i examen, i també propòsits per al nou període que s’obre l’1 de gener. No és exacte allò d’“any nou, vida nova”, però sí que pot servir, potser, com a punt d’inflexió. Des d’un punt de vista polític, i sense afany de ser polèmic, el 2018 ha estat trist: segueix havent-hi morts i menyspreu per la vida humana feble, a la Mediterrània i en altres parts; la corrupció no s’ha pas aturat; la justícia polititzada segueix sent venjativa i imprevisible; els populismes creixen (al sud de l’Estat i en altres parts); a més, els ciutadans temem per la falta de virtuts que voldríem que mostressin els representants electes.
Per la meva banda, no he aconseguit superar l’acció bestial de la policia de l’1-O, que ens va enviar a tants a l’hospital: a més, els que van donar les ordres d’atacar ciutadans indefensos sense cap altre objectiu que el d’aterrir-nos i coartar-nos la llibertat, no han dit ni ase ni bèstia.
Posat a fer propòsits, per ser una mica més proactiu, els exposo els meus tres objectius per al 2019: a) una atenció real a les persones febles (encara que no siguin de la meva raça, ideologia o cultura); b) que a Espanya deixi de practicar-se la venjança i la persecució - com fan encara ara- de les persones que defensem idees no unionistes, i c) assolir un tarannà en les relacions dins la comunitat que es basi en el diàleg i no en la constant agressivitat.
Sobre l’últim punt, i ben mirat, la meva única esperança rau en una educació crítica i oberta dels joves en la transparència i les virtuts: educar per a la llibertat, una assignatura pendent en aquest Estat que ens han encolomat.
XAVIER SERRA BESALÚ
GIRONA
Les urgències de l’any nou
El canvi climàtic, el futur de la Unió Europea... Hem de ser conscients que molts d’aquests reptes que semblen impossibles de redreçar estan a les nostres mans: en els nostres vots.
CARME SÀNCHEZ
SANTA COLOMA DE GRAMENET
