Trens adaptats?
A tothom li pot passar: relliscar, caure i trencar-se el turmell. En el meu cas, aquest accident es va veure agreujat per la fibromiàlgia que pateixo des de fa anys. Aquesta circumstància fa que em sigui molt difícil caminar i desplaçar-me amb crosses. Per tant, durant una bona temporada vaig haver de fer servir una cadira de rodes per a la vida diària.
Poc després de la maleïda caiguda, tenia una cita per fer uns tràmits ineludibles a Barcelona. Vaig estudiar la millor manera per desplaçar-me i fer el que necessitava a la capital. Buscant per internet vaig veure que l’estació de tren de Vic era adaptada -a la web hi sortia la icona d’una cadira de rodes-. Vaig decidir-me per aquesta opció. Acompanyada per una amiga, vam demanar a la taquilla i ens van dir que el tren de rodalies no era adaptat, però que els guàrdies de seguretat ens ajudarien. En aquella estació hi havia dos guàrdies, ens van dir. A l’hora de sortida del tren no va aparèixer cap persona de l’estació per ajudar-me a pujar. Gràcies a l’ajuda dels mateixos passatgers, vaig poder pujar i començar el viatge en tren cap a Barcelona. Al cap d’uns minuts, vam veure els guàrdies i els vam demanar si ens ajudarien a baixar a Barcelona. La resposta va ser que ells baixaven abans, però que passarien informació del meu cas perquè ens estiguessin esperant per ajudar-nos. No va aparèixer ningú. De nou, els passatgers, ens van ajudar a baixar. Un cop fets tots els tràmits, va tocar la tornada, ja amb la lliçó de l’anada apresa. Resultat? El mateix que a l’anada. Sort de la bona voluntat dels passatgers...
El meu cas va ser puntual, però ¿com s’ho fan les persones que necessiten cada dia de la seva vida un transport adaptat? ¿Som conscients, realment, de les necessitats d’una gran part de la població?
DOLORS FORTIS
OLOT
Jenn Díaz
Sentir les paraules de la diputada republicana Jenn Díaz sobre la violència masclista al Parlament fa pensar que alguna cosa està canviant. Díaz exposa davant els diputats exemples de casos recents i acaba donant el seu propi testimoni de quan ella mateixa va patir aquest tipus de violència fa deu anys, tant físicament com psicològicament.
La revelació que fa és d’una gran valentia, ja que les seves paraules denuncien una situació que es dona reiteradament i que -a vegades no en som conscients- pot afectar qualsevol dona. A més, el testimoni de la diputada té un valor afegit: es fa on més se la pot escoltar.
Al Parlament Jenn Díaz ha comptat amb el suport de tots els companys parlamentaris, amb l’excepció d’una majoria de Ciutadans, que no l’han aplaudida en acabar la seva denúncia. La lluita contra la violència masclista és un assumpte de tots. I canviar aquesta societat masclista també.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Relator
Encara que la figura del relator no acabi solucionant res, sí que posa damunt la taula el missatge de voluntat de diàleg -tot i que el gest també es pot entrendre com un moviment per aprovar els pressupostos-. Que hi hagi voluntat de diàleg hauria de ser ben vist per qualsevol militant del PSOE. Però l’expresident del govern espanyol Felipe González rebutja la figura del relator, perquè, diu, degrada les institucions. L’exvicepresident Alfonso Guerra, per la seva banda, diu que durant la Transició mai no va caldre un relator, i qualifica la decisió com un autèntic disbarat.
A mi em venen al cap records d’aquests dos dirigents d’esquerres quan eren joves, quan en aquell famós congrés de Suresnes van donar suport a tota mena de llibertats, reconeixent el dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques. Hi ha gent que durant la joventut creu que ser de dretes és no tenir cor, però quan es fa gran pensa que ser d’esquerres és no tenir cap.
XAVIER ARISTÓ I AGUADO
BARCELONA
