Línia 9
Com a resident a Barcelona comparteixo el neguit que manifesta Manel Larrosa (al seu article publicat ahir a la secció de Debat de l’ARA) sobre el cost exorbitant de la línia 9 i la seva poca efectivitat, que fan palesos un mal disseny i més d’una decisió equivocada en el traçat i les prioritats a l’hora d’executar certs trams. El felicito per prendre com a model de comparació de costos la meravella del viaducte de Millau, però voldria demanar-li que s’hi afegissin els tècnics que fem pressió perquè es doni absoluta prioritat a acabar el tram d’aquesta línia entre Zona Universitària i Sarrià, amb enllaç amb els FGC. Aquesta connexió seria una autèntica revolució en la mobilitat metropolitana, ja que comunicaria directament els vallesos amb l’aeroport, i els nuclis industrials, comercials, sanitaris i de recerca del Vallès amb els del Baix Llobregat, i enllaçaria tots els campus universitaris: UPC (Terrasa, Sant Cugat), UAB i UB (Pedralbes, Mundet). Un pas de gegant per a un futur amb menys cotxes!
JAUME FREIXA
BARCELONA
Paisatge sonor
Recentment s’ha fet viral a les xarxes social un vídeo del pastor asturià Nel Cañedo en què es mostra indignat per la decisió d’un jutge que ordena el tancament d’un galliner que molesta els turistes d’un hotel rural. Això m’ha fet pensar en els canvis sonors que hi ha hagut al meu entorn, concretament al meu poble, des de la meva infantesa fins a l’actualitat. Canvis en el paisatge sonor que s’han produït sense adonar-me’n però que són inevitables en un poble que ha passat de 4.000 habitants a la dècada dels vuitanta a superar els 9.000 actualment. El so de les campanes encara hi és present, però a la nit ja no repiquen (per la queixa d’un veí). El so característic de l’esmolet de dissabte al matí ja no recordo quan fa que no el sento. Ni tampoc els trets llunyans dels caçadors, sobretot el primer dia de la temporada de caça, en què semblava que havien de gastar tota la munició. Des de fa un any, coincidint amb el canvi de domicili, he deixat de sentir a les nits el zel dels gats de carrer, a les matinades el cant d’algun gall veí o el so dels grills a les caloroses nits d’estiu.
De mica en mica, sense ser-ne conscient, aquests sons han anat disminuint o desapareixent del meu dia a dia. I d’altres es van imposant: el trànsit, el so del camió de les escombraries o de les màquines de neteja viària, algun edifici en obres... En definitiva, sons d’un entorn més urbà. Malauradament, com sovint passa en les nostres vides, només apreciem les petites coses un cop han desaparegut.
NÚRIA FABRA I BOADA
SANTA MARIA DE PALAUTORDERA
Consumidors i plàstics
Escric aquesta carta perquè m’agradaria saber com estan protegits els meus drets si vull ser una consumidora responsable, sostenible, i evitar l’ús i l’abús dels plàstics. I he decidit fer-ho perquè, tot i les consignes i les campanyes d’educació ambiental, quan surto a comprar em veig pràcticament obligada a comprar un plàstic que no desitjo.
És cert que van apareixent comerços a granel, però la seva presència encara és mínima. Avui dia entrar a un supermercat o fins i tot a molts mercats pot esdevenir un festival del plàstic. ¿L’administració no hauria de limitar amb més contundència el plàstic en el menjar? ¿No hauria d’afavorir el comerç responsable? Si ho està fent, és evident que encara no és suficient.
Diuen que les persones consumidores tenim molt a dir amb la manera com consumim. Però, sisplau!, no podem assumir tota la responsabilitat, especialment quan, en el moment de sortir al carrer, ens veiem envoltats de comerços i productes plasticosos a tot arreu i hem de fer autèntiques gimcanes per trobar botigues responsables. Reclamo, doncs, la llibertat de poder comprar amb facilitat productes sense plàstic.
ANNA PARISI
BARCELONA
