Els búnquers del Carmel
Els més joves no deuen saber el que era el Dipòsit per a la joventut de quinze anys de fa un temps. Era un lloc de concòrdia juvenil on els adolescents del barri del Carmel quedaven per deixar passar el temps i gaudir de les vistes panoràmiques que oferia la ciutat de Barcelona. Era una zona amagada per al gran públic, que només coneixia la gent del Carmel, i molt poca gent fora del barri pujava expressament fins al Dipòsit.
Amb l’entrada de les guies especialitzades en viatges, el nom de Dipòsit s’ha perdut i ara el lloc tothom el coneix com els búnquers del Carmel. Els que hem viscut tota la nostra vida a la zona hem vist com el tipus de gent que hi puja ha canviat. És una llàstima que per culpa de la sobreexplotació turística que pateix la ciutat no ens quedi cap lloc petit que ens permeti escapar-nos de la nostra rutina sense estar envoltats de guiris.
ÁLVARO OYARCE BÓRQUEZ
BARCELONA
Regular les cases d’apostes
Fa uns anys que les diferents cases d’apostes van començar a consolidar-se a Espanya, començant pel centre de ciutats importants i acabant per situar-se en els barris més obrers. Avui dia s’ha convertit en un problema real que necessita una resposta de l’Estat, ja que cada vegada són més joves els que van a aquests salons de joc i hi perden grans quantitats de diners, i això es converteix en una addicció en què es perd el control absolut de la situació.
Entre els problemes que podem trobar, i que són símptomes d’aquesta addicció, hi ha el fet d’apostar d’amagat, seguir apostant tot i haver perdut molts diners, sortir de la casa d’apostes i immediatament pensar en quan hi tornaràs o ser incapaç de deixar-ho per molt que s’hagi intentat.
Aquesta mena de pulsions en gent tan jove han de ser tractades com més aviat millor. En cas contrari, l’addicció pot empitjorar molt i es pot convertir en un mal crònic que afecti la vida familiar i l’entorn personal més directe.
ÁLVARO PASTOR NIETO
PORT DE SAGUNT
Un segon mandat per a Ada Colau?
Es diu que fins a l’últim moment hi ha gent que no sap a qui votar. I a Barcelona el dubte és principalment si donar o no un segon mandat a l’alcaldessa Ada Colau. Es pot analitzar des de molts punts de vista possibles, però jo dono molta importància a una perspectiva que m’agradaria compartir. Per una part, hi ha candidatures que es mostren molt dures amb els més febles (només parlen d’immigrants, manters, prostitutes, ciclistes...), responsabilitzant-los de molts dels problemes de la ciutat, però no s’atreveixen mai amb els grans poders econòmics. A mi em mereix molta més confiança qui fa tot el contrari, s’atreveix a plantar cara a les grans empreses que s’aprofiten de la ciutat, els grans hotelers, els grans tenidors de pisos - molts són bancs i fons d’inversió especulativa -, els lobis (com el del cotxe), etc. I afronten amb més complicitat els problemes dels primers. S’ha obert una finestra d’esperança - reconeguda internacionalment - davant els grans problemes dels barcelonins i barcelonines, perquè s’ha trencat la connivència tradicional entre els responsables polítics i els sectors poderosos, que estan acostumats a tenir bona relació amb els polítics, als quals ofereixen després càrrecs en es seus consells d’administració i als quals poden trucar amb confiança perquè “són dels seus”... Necessitem gent preparada, però fora d’aquests cercles de poder, que permetin a tothom fer negoci “a la ciutat”, però no “amb la ciutat”. I no m’importa si és federalista o independentista, l’ideal seria sumar forces i que una majoria progressista i plural posi la ciutat al servei de la gent.
XAVIER RIU SALA
BARCELONA
