CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 25/05/2019

Imatges i paraules

¿Una imatge val més que mil paraules, o una paraula val més que mil imatges? La imatge d’Oriol Junqueras encaixant la mà amb el futur president Pedro Sánchez sembla de condol, sense que se sàpiga qui dona el dona a qui, encara que més aviat semblaria que és el primer que s’adreça al segon.

Però, segons ens informa l’ARA, Oriol Junqueras, en lloc de donar-li el condol a Pedro Sánchez, li diu “hem de parlar”, una expressió que altres diaris han silenciat. Per tant, una paraula val més que mil imatges. És clar que Pedro Sánchez depèn del fet que puguin parlar al Congrés de Diputats, com correspon, o que hagin de fer-ho a la presó de Soto del Real.

No cal dir que la incomoditat de Pedro Sánchez és manifesta. No és el mateix que aquella mateixa nit, després de la sessió constitutiva al Congrés de Diputats, un dormi a la Moncloa i l’altre a la presó. Això posa de manifest, com a mínim, que la democràcia espanyola s’ho ha de fer mirar.

Més encara si ens fixem en la mirada que Albert Rivera li va dirigir a Jordi Sànchez en la mateixa sessió: veurem que a l’Espanya política encara hi ha enemics en lloc d’adversaris.

ENRIC NEBOT

CELRÀ

Perdre l’oportunitat

Ja ho hem vist, l’oportunitat de fer política que tenia la Mesa del Congrés amb majoria del PSOE i Podem, com era s’esperar, se n’ha anat en orris.

Què costava deixar intacta la condició de diputats dels presos electes? Per què s’ha d’anar passant la pilota, ara al Tribunal Suprem, ara als serveis jurídics, deixant passar l’oportunitat de posar un gra de sorra per calmar els ànims? Si al cap i a la fi tots saben que el Suprem inhabilitarà als presos d’aquí a pocs mesos...

Cal reconèixer que el debut de la presidenta Batet no era pas fàcil, però la solució trobada fa evident una vegada més que el Partit Socialista de Catalunya, titllat de nacionalista per Albert Rivera, no deixa de ser una sucursal del PSOE amb seu central a la capital del regne.

XAVIER ARTISÓ I AGUADO

BARCELONA

Prometre, prometre...

No he sentit res de cap candidat que digui que Barcelona és una gran ciutat difícil de governar. Que tenen plans d’actuació però que no poden prometre res. No he sentit res de quants equips de treball hi ha per cobrir tots els districtes i àrees. Ningú parla del ciutadà oblidat pels polítics. Que no se l’escolta. Que no té on anar a protestar o dir la seva.

¿I dels pactes que es necessiten entre els diferents cossos de seguretat per garantir la pau social a tota la ciutat?

¿I com pensen que actuarà la justícia després de les intervencions policials?

En aquesta última qüestió, és quan als polítics es queden muts i posen cara de “I ara… què contesto?”

Barcelona no vol falsos venedors de promeses. Barcelona vol bons professionals per efectuar un treball ben fet i efectiu. ¿Algú de vostès, senyors candidats, serveix per a això? L’important no és ni la seva cadira ni el seu sou. L’important és la ciutat: Barcelona!

PERE HUGUET I MILLÁN

BARCELONA

A l’autobús

Dijous a la tarda, en un dels busos que pugen de l’Eixample cap a l’avinguda Bonanova, la cuidadora d’un home coix es va asseure amb ell als seients reservats per a persones amb necessitats especials. Després van entrar dues ancianes i uns passatgers l’hi van fer notar. La noia no només va refusar aixecar-se, sinó que va muntar un número amb crits i indignació sobreactuada. Va ser trist i lamentable. I la injustícia va quedar impune.

JOAN GARCIA

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

Més continguts de