El portaveu i l’educació
El portaveu d’una organització és el responsable de dirigir-se als mitjans de comunicació i, per tant, ha de donar una bona imatge. De les formes que exterioritzi el portaveu en depèn el seu prestigi personal i el del col·lectiu que representa. És per aquest motiu que la mala educació no hi té cabuda.
Fa una colla d’anys, Miguel Ángel Rodríguez -portaveu del govern d’Aznar- es va distingir en aquest sentit: les seves intervencions podrien inspirar perfectament un manual de com no s’hauria de comportar un portaveu. Més recentment, Rafael Hernando -portaveu del govern de Rajoy- va demostrar ser un perfecte deixeble de l’anterior.
I pel que sembla, ara, des del seu càrrec al Senat, persevera en el seu lamentable comportament.
Un portaveu hauria d’aprofitar la seva posició per fer pedagogia de les idees que representa amb la dialèctica més escrupolosa possible.
Un discurs basat en l’insult, la mofa o la provocació el desqualifica.
JAUME FARRÉS BOADA
OLESA DE MONTSERRAT
El vot dels catalans no serveix per a res
Van començar empresonant el nostre govern legítim -i a l’ONU han saltat les alarmes-. Després van impedir les investidures de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Han aconseguit que els diputats i el senador que van ser elegits el 28 d’abril per a les Corts espanyoles, i que formen part de llistes catalanes, no puguin exercir el seu càrrec. I ara intenten que els guanyadors de les eleccions europees a Catalunya tampoc puguin ser eurodiputats.
Milions de vots llençats a la paperera, milions de drets conculcats mentre no es treuen les paraules llei i democràcia de la boca. La seva llei és la de l’embut: per un cantó és molt ampla, de manera que tot hi passa, i per l’altre és tan restrictiva i estreta que no hi passa res, de manera que tot el que els perjudica es converteix en il·legal.
La democràcia té un dels seus pilars fonamentals en les eleccions lliures i en el sistema de partits, però resulta que el sistema de partits postfranquista fa aigües per tot arreu i el mantenen apuntalat, restringint els drets de noves iniciatives. I del respecte pels votants no cal que en parlem: ja és prou evident què pensen dels nostres drets com a ciutadans.
I, tot plegat, amanit amb un creixement dels partits de l’extrema dreta, de la desaparició d’intel·lectuals crítics amb el règim i d’una majoria de població que viu de la mentida que divulguen les televisions, que s’esforcen per mantenir l’educació política de la ciutadania sota zero.
TERESA CALVERAS
BARCELONA
La família Ulisses
Josep Maria Blanco, un dels dos dibuixants de La família Ulisses que llegíem al TBO, ens acaba de deixar. El primer dibuixant va ser Benejam, que va ser-ne el creador; substituït més endavant per Blanco quan el primer ja estava malalt.
En aquelles vinyetes, Josep Maria Blanco sabia reproduir els tics de la classe mitjana en el context del franquisme, quan tot el que era important es donava per descomptat que es decidia a les altes esferes i les preocupacions de la gent eren sobre la salut de l’àvia, els malentesos entre veïns, les malifetes dels infants o com i amb qui casar la filla gran.
Eren historietes que omplien les pàgines de color amb guions divertits. Hi havia Don Ulisses, la seva dona Doña Sinforosa, la filla gran Lolín, els fills petits Policarpito i Merceditas, la sogra Doña Filomena i el gos Treski. Personatges d’un còmic ja clàssic, com tants d’aquell enyorat per molts de nosaltres, malgrat les circumstàncies, TBO.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
