El cas de Noa Pothoven
Aquests dies hem conegut la mort de Noa Pothoven, de 17 anys, afectada d’estrès posttraumàtic, anorèxia i depressió per les violacions que va patir als 11, 12 i 14 anys. Va deixar de menjar i de beure, i la família i els metges van optar per no forçar-la. Es va deixar morir, va sol·licitar aquesta mena d’eutanàsia, permesa a Holanda i que es pot demanar per decisió pròpia a partir dels 16 anys. No vull entrar en si és jove o no per decidir aquest final, però indubtablement una dona que ha patit tres violacions com a mínim es fa gran de cop. La seva és una decisió valenta, que va anunciar amb aquestes paraules: “Estimar també és deixar marxar”. El cas de Pothoven ens fa reflexionar sobre aquest assumpte i és un nou exemple de com els joves estan forçant un canvi social. Un altre cas és el de Greta Thunberg, que als 15 anys va fer enrogir tota la comunitat internacional per la falta de mesures contra l’escalfament del planeta.
Que malament ho estem fent quan nenes i joves són els que ens han de cridar l’atenció per com estem gestionant coses tan importants com el planeta i la mort.
Noa Pothoven amb 17 anys ha deixat la vida i un llibre per ajudar els que es trobin en una situació similar. Greta Thunberg amb 16 anys lluita cada divendres pel planeta i els adults som incapaços d’adonar-nos que malament estem gestionant el món.
ALEJANDRO DE GREGORIO-ROCASOLANO
BARCELONA
Decisions al Tribunal Suprem
Dues sales del Tribunal Suprem. En una es decideix no treure el dictador de la seva tomba i en l’altra l’esperit de Franco plana sobre el judici del Procés. La Fiscalia desplega el seu arsenal d’argumentacions inventades i sense fonamentacions vàlides en les seves conclusions finals, per acabar on érem al principi, en l’acusació de rebel·lió. L’Advocacia de l’Estat baixa un esglaó, i també amb argumentacions poc convincents, acusa els presos polítics de sedició. I a la fi, l’acusació popular, que per cert durant tot el judici no ha fet més que fer el paper de la trista figura, també s’aferra a la rebel·lió. Sí, senyores i senyors: Franco no estava mort, o, si més no, ha tornat. És senzillament vergonyós, deplorable, inquisitorial, fa tuf de democràcia rància o, més ben dit, de regressió a la dictadura franquista. Sento vergonya de ser espanyol, sento molta tristesa de veure que aquell odi de què ells parlen és el que ells exerceixen contra els presos polítics, i comprovo que el que han fet durant tots aquests mesos no és un judici, sinó una venjança. Escolto els fiscals, l’advocada de l’Estat i els de Vox com parlen de l’imperio de la ley. I fan cas omís del que diu Europa.
MIQUEL VERDAGUER TURRÓ
SANT ANTONI DE CALONGE
Cop d’estat?
On? A Catalunya? No sabia que érem un poble tan guerrer... ¿On són els tancs, els canons, els fusells i els avions? No seré jo qui discuteixi els jutges i fiscals, esclar. Només faltaria! Però és increïble que per expressar la nostra opinió votant, sense alçaments de cap tipus, els representants catalans puguin ser condemnats a molts anys de presó. Diuen que la democràcia serveix per saber què vol el poble. Per això votem i sempre votarem! Per saber què vol la majoria catalana.
Però, pel que hem vist, no ens deixaran expressar què volem ser la majoria del poble català. Dir que la Constitució prohibeix un referèndum, i que per tant ens mereixem aquest càstig repressiu, és com dir-nos que hem de parlar només en castellà perquè vivim a Espanya. Això no ho va aconseguir el dictador. Com volen aconseguir ara als jutjats que no decidim què volem ser com a poble?
ALBERT ALTÉS SEGURA
VIC
