CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 13/06/2019

De quan vaig servir entre colpistes

Vaig passar fa poc pel costat d’un llaç groc sobre el qual algú ha escrit la paraula golpistas. Per a mi, que vaig fer el servei militar de catorze mesos en una unitat de carros de combat adscrita a la División Acorazada Brunete -la cúpula militar de la qual estava sent jutjada en aquell moment pel cop d’estat del 23-F-, la utilització del terme per designar el que van fer els qui han estat jutjats al Suprem (no només són els encausats) sembla una broma, una burla. Només ho sembla, perquè el cas és que els poden condemnar a molts anys de presó. D’aquells catorze mesos “servint la pàtria” en una unitat inequívocament colpista (molts dels comandaments de la qual ni tan sols van ser depurats per la nostra exemplar Transició) em queda la capacitat, que fins ara em semblava poc meritòria, de distingir que els colpistes no són precisament els que s’asseuen al banc dels acusats de la sala penal del Tribunal Suprem.

JESÚS VEIGAS RODRÍGUEZ

BADALONA

Viure sense límit

La recent mort del futbolista José Antonio Reyes en un accident de trànsit és tan dramàtica i luctuosa com qualsevol defunció prematura. Però considero que l’enaltiment de la seva figura, en alguns casos gairebé hagiogràfic, és doblement desmesurat. Primer, perquè crec que l’òbit de cap esportista mereix honors d’estat, que només haurien de correspondre a eminents científics, metges, estadistes, activistes o ciutadans heroics. Segon, perquè el malaurat jugador conduïa a uns 230 quilòmetres per hora (en zona d’obres), una tremenda temeritat que no només li va costar la vida a ell i al seu cosí sinó que també va posar en risc la integritat d’altres conductors. Malgrat tot això, s’ha sacralitzat el jugador, pràctica que se sol fer amb la majoria de difunts, com si el decés els convertís automàticament en persones honorables. En el cas de Reyes, la seva dissortada desaparició ha sigut la terrible conseqüència de viure... sense límit. Tinguem-ho en compte.

ÒSCAR PUJOL ESCANERO

BADALONA

Del judici al diàleg

Els al·legats d’ahir dels acusats en el judici del Procés van manifestar una dignitat, un pacifisme i una fermesa que mereixen ser escoltats. No descarto que persones que hagin mostrat el seu posicionament més contrari a l’independentisme devien sentir-se remogudes per dins per unes paraules com aquelles just abans que es dicti sentència.

JOAN GARCIA

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

No puc gaudir de la platja

Ha començat la temporada de platja i per fi ha arribat el moment de desconnectar al costat del mar de les preocupacions i obligacions diàries. M’agrada poder estirar-me damunt la sorra i gaudir d’un bon llibre mentre prenc el sol. M’agrada quedar amb les amigues i petar la xerrada amb el so de les onades de fons. M’agrada veure com els meus fills construeixen castells de sorra i corren per l’aigua untats de crema solar. M’agrada molt fer totes aquestes coses però ja no les puc fer amb tranquil·litat. Es veu que hi ha homes que el que els agrada de la platja és observar dones com jo, gravar-nos amb el mòbil i tocar-se sense miraments. Quan ho he denunciat a la policia de la zona m’han comentat que no hi poden fer res, que aquests homes ho tenen fàcil perquè la llei els empara. Segons m’han dit, la platja és un lloc públic i si decideixo despullar-me m’exposo a ser gravada sense el meu consentiment. És el que hi ha i em sembla lamentable. Al final, el que acaba passant és que et veus forçada a deixar de fer coses per no viure moments incòmodes i totalment desagradables. I els que et miren i et fan sentir malament segueixen campant per la platja.

MARIA LÓPEZ

BARCELONA

Més continguts de