Les fundacions com a problema
A principis dels 70 del segle XX, a Catalunya no hi havia Museu d’Art Contemporani. En canvi a Madrid se n’havia inaugurat un l’any 1968.
Joan Miró, conscient que la cosa anava per llarg, va negociar amb l’Ajuntament de Barcelona, que va cedir un espai a Montjuïc. Miró va encarregar a Josep Lluís Sert la Fundació Joan Miró i va ser ell qui va pagar la meitat del cost de les obres. Va fer donació d’una gran quantitat pintures, escultures, dibuixos, gravats i documentació... i va adquirir la col·lecció d’obra pròpia que tenia el seu amic Joan Prats per consolidar el fons de la institució.
Com que Barcelona disposava ja del Museu Picasso i de la Fundació Miró, aquesta darrera amb dificultats econòmiques incomprensibles en un país culte, i com que falta una política de suport a l’art, els artistes i els seus familiars han tingut tendència a constituir fundacions per tal de preservar el conjunt de la seva obra i poder tenir un espai que en permeti la divulgació.
Això provoca que es vagin pagant modestes subvencions perquè puguin malviure aquestes fundacions: a Pineda, la Tharrats; a Agramunt, la Guinovart; al Vendrell, la Fenosa; Capellades era la seu prevista per a Ràfols Casamada i Maria Girona; l’Hospitalet acull l’Arranz Bravo i, en diversos punts de Barcelona, les de Cuixart, Tàpies, Brossa...
D’alguns artistes molt importants també se n’ha constituït alguna que no disposa de cap seu visitable, com és el cas de la de Ramon Calsina o la Xavier Nogués. La constant creació de noves fundacions és més un problema que un motiu d’alegria, ja que resulta impossible el manteniment de totes elles. Per això faig la següent proposta:
Que la conselleria de Cultura de la Generalitat adquireixi o aprofiti un local que podria ser una antiga fàbrica en desús. No cal que sigui a Barcelona, però convé que sigui en un indret fàcilment accessible, on es traslladin totes les fundacions d’art excepte la Fundació Joan Miró. D’aquesta manera, amb una infraestructura mínima, es podria posar a l’abast del públic i dels estudiosos tot un patrimoni, amb una biblioteca i un arxiu bàsics que facilitessin el coneixement del nostre patrimoni col·lectiu.
No cal que sigui una obra faraònica. El que sí que convé és preveure el creixement de l’espai, que podria anomenar-se CAFA (Centre d’Acolliment de Fundacions Artístiques), per posar un exemple.
FRANCESC MESTRE BAS
BARCELONA
Vagues als transports
Cada estiu, quan moltes persones es traslladen per vacances amb avió o tren, ensopeguen amb la sorpresa-tortura de, just llavors, trobar-se amb alguna vaga en aquests dos mitjans. Els treballadors que fan sentir les seves reivindicacions durant la resta de l’any o en aquestes mateixes dates, ¿no tenen una altra manera de tirar-les endavant i fer sentir a la resta de la gent el seu malestar? Estic segura que podem escoltar i empatitzar amb peticions justes que millorin el treball de tot col·lectiu si es fan arribar. Vaig sentir un dels representants dels manifestants en unes declaracions dient que estaven satisfets perquè havia arribat el que volien als mitjans de comunicació. També estic segura que els mitjans de comunicació estan tot l’any oberts a recollir l’expressió de tots els col·lectius.
Avui en dia, en una època en què la comunicació és tan directa que tota reivindicació pot ser escoltada, ¿cal arribar a extrems com el caos provocat aquests dies? ¿No creuen que la resta dels ciutadans els donaríem suport si les demandes es fessin d’una altra manera? ¿Tan poc es confia en l’empatia de la societat?
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
