Revelacions tardanes
Quant fa que ens hem assabentat de com les massives quantitats de deixalles de plàstic han estat provocant efectes desastrosos arreu del planeta? Fa només quatre dies es va anunciar al món mundial la notícia que la contaminació ha arribat fins i tot al gel de l’Àrtic. Des de fa relativament poc, sabem que els mars n’estan empastifats, que la carn i el peix n’estan enverinats i que l’aire que respirem en va ple. Tanmateix, és molt més que evident que aquesta gravíssima amenaça a la vida i la salut es coneixia des de fa molt temps. Com pot ser que el món científic i els polítics no ens hagin revelat fa decennis els perills que representa el plàstic? Potser hauríem sigut a temps d’evitar almenys part del desastre que ara tenim a sobre. No cal ser un expert en la matèria per veure ben clar que les mesures que es proposen contra la plastificació global són totalment insuficients. A més, Trump i companyia no en volen ni sentir parlar!
HENRY ETTINGHAUSEN
LA PERA
És fàcil, i funciona!
Els docents de filosofia i valors ètics som conscients que entre la teoria i la realitat hi ha distància: expliquem idealismes i utopies que, potser, no són pràctics i no resolen situacions concretes i reals. Certament, també els filòsofs i altres líders morals han dissenyat principis ben operatius: ¿ajudarien a arreglar el semàfor que bloqueja la cruïlla, estalviar aeroports sense vols o el bloqueig de la corrupció sistèmica?
N’assenyalo tres de ben fàcils: la “regla de plata” (Hil·lel l’Ancià, s. I aC), de no fer als altres el que no voldries que et fessin a tu; el “vel de la ignorància” (Rawls, s. XX), que fa que la posició de qui decideix sigui imparcial, o el fi no justifica els mitjans (contra la proposta de Busenbaum, s. XVII).
Però, sobretot, en proposo un de molt més fàcil, i que rutlla: viu tu allò que has dissenyat o que cal pagar. En concret: ves pel carril bici mal construït, pateix l’embús del semàfor mal regulat, paga tu les pèrdues d’inversions capritxoses o interessades, sigues el refugiat del vaixell al qual no donen un port segur. M’entenen, oi? I funciona!
XAVIER SERRA
GIRONA
Salvini i les reencarnacions
La història hauria de ser font d’aprenentatge per evitar caure en errors del passat. Res més lluny de la realitat, perquè no deixa de ser preocupant com els humans, a diferència de certes espècies animals, reincideixen de manera gairebé recurrent; així doncs, els esdeveniments demostren que, de tant en tant, apareixen polítics la pretensió dels quals no és altra que emular “gestes” protagonitzades per personatges de nefast i luctuós record.
Enguany en patim un del tot representatiu: Matteo Salvini. Per la seva trajectòria, postulats i actuacions, gairebé se’l podria qualificar com a tifosi del Partit Nacional Feixista i, en conseqüència, imitador de Benito Mussolini. En aquest sentit, cal tenir present l’evolució política del Duce, el seu particular tarannà i la seva desmesurada ambició personal, factors que van abocar el país a una espiral de destrucció.
Arribats a aquest punt, jo diria que a curt termini, perquè s’hi juga el futur, Itàlia haurà d’afrontar un problema molt greu. I heus aquí la responsabilitat i la maduresa que haurà de demostrar la ciutadania quan hagi de decidir el país que vol construir. La disjuntiva no és altra que una Itàlia mussoliniana o una Itàlia democràtica, humanista i moderna.
Tanmateix, en aquest context, seria injust no fer referència a la quantitat de personatges impresentables que tolerem a tots els nivells i que cal fer passar pel sedàs amb un objectiu absolutament irrenunciable: regenerar i dignificar la pràctica política pel bé de la democràcia.
JAUME FARRÉS
OLESA DE MONTSERRAT
