Assignatures pendents
Prescindim de la història perquè pensem que és millor oblidar el passat que aprendre’n. Minimitzem l’art perquè no tenim prou talent per crear ni prou audàcia per transgredir. Relativitzem les matemàtiques perquè ens falta voluntat per perfeccionar-nos. No parlem bé els idiomes perquè creiem que una imatge val més que mil paraules. Ens desvinculem de les ciències socials perquè ens preocupa més què pot fer la societat per nosaltres que nosaltres per la societat. Ens allunyem de les ciències naturals confirmant que, probablement, la pitjor naturalesa és la humana. Menystenim la religió perquè la màxima fe que tenim és en el propi ego. Ens és indiferent l’ètica perquè busquem un premi a la nostra bondat quan, en realitat, la millor recompensa és ser bo...
En un món on sembla que la màxima aspiració personal és fer-se una bona selfie efímera i no pas una introspecció honesta i continuada, segurament només la cultura pot salvar-nos de l’anodina quotidianitat. Però amb tantes assignatures pendents…
ÒSCAR PUJOL ESCANERO
BADALONA
L’horitzó europeu
L’horitzó europeu a hores d’ara, certament, no és favorable. Davant d’això, els discursos nacionalistes, que van adquirint força en les societats europees, responen amb un missatge senzill carregat d’emocions. Mentrestant, les forces polítiques moderades guarden silenci.
No hauria de ser tan complicat explicar a la ciutadania que ser europeu no suposa trair les lleialtats patriòtiques, que Europa és una societat plural que pot integrar sense renunciar al que és propi, que la xenofòbia i el racisme són contraris a les arrels religioses i culturals d’Europa, que els estrangers no són enemics, i que el nacionalisme acaba sempre per imposar-se a la llei i l’ordre.
Els grans desafiaments que afronta la tardor europea requereixen decisions tècniques, però, més encara, exigeixen un discurs polític carregat de fortalesa moral. En cas contrari, com ha passat els últims dies, seran els Salvinis de torn els que acabin guanyant.
JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ
GIRONA
Més de set mesos d’espera
El 31 de març passat el meu fill es va fer mal al genoll dret. Vam anar a urgències a l’Hospital de Granollers, li van fer una radiografia i no tenia res trencat. Ens van enviar al metge de capçalera, que ens va derivar al traumatòleg, i aquest li va prescriure una nova radiografia perquè així ho diu el protocol i perquè les radiografies d’urgència no es registren a l’historial clínic.
Entre la visita a l’Hospital de Granollers, el metge de capçalera, el traumatòleg, la radiografia i el traumatòleg altre cop han passat quatre mesos, i som al mateix punt: una pèrdua de temps de tothom i recursos mal aplicats per repetició. Però això no acaba aquí. Aquest mes d’agost anem al traumatòleg altre cop i li prescriu una ressonància per al 28 de febrer del 2020.
Anem a la privada a fer la ressonància i la portem al traumatòleg. Li prescriu que s’ha d’operar perquè té el lligament creuat anterior trencat i una part del menisc també. Les proves per a l’operació les hi donen per al juliol de l’any vinent, de manera que l’operació no l’hi faran fins al Nadal del 2020. És una vergonya. Confio plenament en la sanitat pública, però cada dia més l’atenció sanitària s’està convertint en un lloc per a persones que disposin de molt temps, o bé per a persones que tinguin una malaltia molt greu. La resta ens veiem abocats a la sanitat privada.
¿És necessari que hagi d’esperar set mesos per fer-se la ressonància? ¿I després per a l’operació un any i mig? No és admissible, alguna cosa no funciona.
ROSA MARTÍ CONILL
PARETS DEL VALLÈS
