Concedir sense cedir
Entre els que dibuixen de manera tremendista un estat prebèl·lic (els espanyolistes radicals, als quals convindria demanar que deixin de manipular la realitat) i els que dibuixen una Catalunya gandhiana (els independentistes, als quals convindria recordar que absència de guerra no equival a pau social), podríem situar una postura intermèdia que defineixi l’actualitat sociopolítica com de tensió latent o continguda. Perquè si bé és cert que la (ultra)dreta s’entesta a descriure un escenari farcit de “cops d’estat, rebel·lions, traïcions, tumults, apartheids” i altres galindaines demagògiques, tampoc la visió idealitzada del sobiranisme s’ajusta del tot a la realitat: ni és del tot pacífic, ni està exempt d’aversió, ni sempre és legítim, ni tots els espanyols són aporellistas.
Tots plegats estan fomentant una convivència antagònica en què les diferències semblen irreconciliables i un punt de trobada mínim s’antulla inviable. El maniqueisme identitari ha arribat a tal punt que no s’albira cap gestió política d’abast nacional capaç de trobar una sortida a l’atzucac. Potser faríem bé tots plegats d’aplicar-nos el savi aforisme de l’humanista Antoni Bolinches: “Des de la feblesa se cedeix, des de la fortalesa es concedeix”.
ÒSCAR PUJOL ESCANERO
BADALONA
Operació Ruanda
Segons informacions del ministeri d’Afers Exteriors d’Alemanya existeix un pla, una proposta de la UE, per reubicar els actuals camps de refugiats i migrants de Líbia a Ruanda... De fet, encara que la premsa convencional -catalana i espanyola- no en digui res, aquesta alternativa es remunta al 2017 i no es portaria a terme directament de Líbia a Ruanda, sinó primer a través del Níger, encara que aquest últim estat africà ha rebutjat la proposta. No hi ha dubte, actualment Líbia és un no estat, un estat fallit, un conglomerat de tribus i faccions polítiques, i aquesta situació fa molt difícil el control dels camps de refugiats i migrants.
D’altra banda, aquests camps de Líbia estan provocant un greu desgast polític a la UE i en uns quants estats europeus. A més, Ruanda -aquesta excolònia alemanya que després de la Primera Guerra Mundial va ser belga- sembla que acceptaria, a canvi d’ajuda o suport econòmic de la UE i l’ONU, ser l’alternativa als problemàtics camps de refugiats de Líbia.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
El desastre que s’acosta
Tots plegats estem navegant dins un mateix vaixell enmig d’un immens oceà. Les bodegues i la sala de màquines han començat a cremar. Malgrat el crit d’alerta dels maquinistes, la tripulació i els passatgers estan massa ocupats en els seus tràfecs i les seves nimietats. Els uns prenent copes al bar; altres a la sala de ball; els altres, relaxats, prenent la fresca a coberta. Ningú s’alarma, ningú reacciona. Mentrestant, el temps passa i l’incendi va en augment.
Durant aquest estiu tòrrid, no són pocs els països que estan lluitant contra les flames que devoren els seus boscos: crema el pulmó del planeta, la selva amazònica, a una velocitat d’espant; també boscos de Groenlàndia i Rússia. I, mentrestant, fruit del desglaç dels pols, els icebergs van campant arreu dels mars. La desertització del planeta avança imparable. ¿Què passarà amb aquest vaixell perdut en alta mar? ¿Què passarà amb tots els seus passatgers?
LOLA ARPA VILALLONGA
PERATALLADA
