Els grans herois oblidats
En aquestes jornades convulses postsentència, voldria tenir un record especial a certes persones, uniformades amb granotes grogues, de qui ningú parla. Armats amb escombres, pales i vehicles de neteja, ells han fet possible el gran miracle de retornar la normalitat a uns carrers i places que han estat escenari de batalles campals que han danyat mobiliari urbà i privat.
Crec sincerament que les treballadores i treballadors del servei de neteja de Barcelona, de qui pocs han fet esment, s’haurien d’endur la medalla al mèrit per la feina feta i l’entrega per restablir la normalitat en temps rècord. Han treballat sovint en condicions de risc per a la seva integritat, enmig de furgons policials a la carrera i projectils de tota índole i origen a prop seu. Vull fer extensiu aquest agraïment als serveis d’emergència i als bombers de Barcelona. Tots els grups municipals haurien d’arribar al consens a l’hora de reconèixer-los el gran servei prestat.
MARTÍ GASSIOT
BARCELONA
La part positiva
M’arriben molts missatges lamentant la terrible situació viscuda aquests dies a Catalunya. Em té horroritzat que la manca d’empatia i de diàleg ens hagi portat a aquest punt nefast. Tot i així, m’agradaria treure’n una cosa positiva: la reflexió sobre què és la democràcia. Les lleis fan la justícia? ¿Alguna vegada és legítim l’ús de la violència? ¿M’he de creure el que em diuen els mitjans?
Són preguntes que ens hem fet aquests dies. Qüestionar-se l’statu quo i exercir l’esperit crític sembla l’única manera de fer canvis i avançar cap a una societat millor.
Prenem-nos aquesta situació com una oportunitat per canviar les coses. Perquè potser quan tot sembla estar bé és que res no ho està.
CARLOS ZARAGOZA
BARCELONA
Quina tristesa
Des de la sentència als presos polítics, els catalans independentistes no-violents, independentment del partit polític que votem, hem demostrat anar units a les caminades i manifestacions. Mentrestant, el Govern cada vegada està menys unit, amb retrets i desavinences entre ells.
En un moment històric tan important com aquest, els nostres polítics no han aconseguit estar a l’altura de la població. Quina llàstima. És molt trist.
PERE VILA MOLAS
VIC
Aparquem amb respecte
Estic molt cansada que cada vegada hi hagi més gent que aparqui a les places reservades per a discapacitats.
El gener del 2020 farà dos anys que el fill de la meva parella va patir un accident greu i va amb cadira de rodes.
Aquestes places són més amples que la resta perquè tinguin prou espai per desembarcar. Obrir bé la porta, treure la cadira, desplegar-la i pujar-hi abans de tornar a tancar el cotxe és una operació complicada, i només ho sap el que s’hi troba.
També acostumen a trobar-se ben a prop del lloc on viuen els seus usuaris per facilitar-los el desplaçament.
És molt trist, per tant, veure el poc respecte que es té per aquestes persones. No serveix de res que em diguin “És un moment, hi ha més places, tothom ho fa...”. Tampoc em sembla bé que la gent aprofiti que té la targeta del pare, avi o tieta per fer-se seu el dret d’ocupar una d’aquestes places. Si pots caminar, camina!
Treballo en un centre de discapacitats psíquics i amb ells també ens hi hem trobat. Mai ningú no ens ha dit: “Perdoneu, teniu raó!” Al contrari, tothom es justifica.
Espero que si algú se sent al·ludit, s’ho pensi una mica!
ISABEL FOLCH I PIFERRER
VILASSAR DE DALT