CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 10/11/2019

Un esforç electoral

Avui ens fa molta mandra haver de tornar a votar. Ja ho hem fet unes quantes vegades i l’última no ha servit de res, o aquesta és la sensació amb què ens hem quedat. Però haurem de sortir de casa, plogui, nevi o troni, perquè si no el mal temps pot allargar-se durant quatre anys seguits.

EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

La vergonya de Barcelona

La polèmica Prefectura de la Via Laietana del Cos Nacional de Policia és la vergonya de Barcelona. Les crítiques no són pel que hi passa avui, sinó pel seu passat. És la Prefectura on el règim franquista va torturar molts resistents antifranquistes, on la temible Brigada Político-Social actuava, on encara ressonen els crits dels comissaris Polo i Quintela. Per a molts la comissaria representa això: la tortura i repressió als seus pares. Em demano per què no la reubiquen. No costaria gens trobar una nova localització per a la comissaria. Un lloc que no evoqui els records de les tortures i els malsons que van provocar a les famílies antifranquistes, entre les quals la meva.

ANNA PRATS BACHILLER

GIRONA

Memòria selectiva

Em sembla correcte que l’Ajuntament de Barcelona pretengui erradicar dels seus carrers qualsevol vestigi del franquisme. El que no em sembla tan encomiable és que el consistori no mostri el mateix zel i entusiasme en eliminar tots aquells símbols catalanistes que també siguin susceptibles de rebuig. Així ens trobem amb dedicatòries a almogàvers (Roger de Flor, Roger de Llúria, Rocafort, Entença...) -que no eren precisament els Cascos Blaus de l’època-; amb estàtues consagrades a personatges de dubtós pacifisme com Cristòfor Colom -a qui de ben segur que si no fos presumptament català ja hauríem declarat persona non grata -, o el Dr. Robert, eminent metge i polític, però alhora un aparent supremacista de la raça catalana. Caldria afegir-hi, també, l’encimbellament de diversos personatges il·lustres nostrats -principalment reis i militars- de bonhomia més que discutible, que farceixen el nomenclàtor de la via pública barcelonina. Tanmateix, no pretenc esborrar d’un cop de ploma la història de Catalunya, ni endolcir-la, ni purificar-la més del compte, ni equiparar el franquisme amb el catalanisme més obscur. Però sí que vull fer palès que la veritable justícia està per sobre d’ideologies. Si volem assolir un estat lliure, primer hem de ser una nació responsable.

ÒSCAR PUJOL ESCANERO

BADALONA

L’Espanya invertebrada d’Ortega y Gasset

Al llibre España invertebrada (1921), de José Ortega y Gasset, s’hi llegeix: “No he comprendido nunca por qué preocupa el nacionalismo afirmativo de Cataluña y Vasconia y, en cambio, no causa pavor el nihilismo nacional de Galicia o Sevilla. Esto indica que no se ha percibido aún toda la profundidad del mal y que los patriotas con cabeza de cartón creen resuelto el formidable problema nacional si son derrotados en unas elecciones los señores Sota o Cambó [...]. En Barcelona y Bilbao luchan «nacionalistas» y «unitarios»; pues bien: el Poder central deberá prestar la incontrastable fuerza de que como Poder central goza, a una de las partes contendientes; naturalmente, la unitaria. Esto es, al menos, lo que piden los centralistas vascos y catalanes, y no es raro oír de sus labios frases como estas: «Los separatistas no deben ser tratados como españoles». «Todo se arreglará con que el Poder central nos envíe un gobernador que se ponga a nuestras órdenes». [...] Por eso decía Renan que una nación es un plesbicito cotidiano. En el secreto inefable de los corazones se hace todos los días un fatal sufragio que decide si una nación puede de verdad seguir siéndolo”. Espanya, ahir com avui...

JORDI PAUSAS

PARÍS

Més continguts de