El preu del transport públic
L’any 2020 les targetes del transport públic de Barcelona canvien, i ho fan tenint en compte les necessitats de les persones que cada dia agafem el bus o el metro per desplaçar-nos. Després de molts anys reivindicant una baixada de preus, els estudiants no haurem de deixar-nos bona part del sou tan escàs que rebem en transport públic. Per fi han optat per premiar les persones que no utilitzem el transport privat, de manera que, ara, en comptes de pagar 105 € per la T-Jove n’hauré de pagar només 80. I ja era hora que s’apliquessin polítiques per combatre, encara que sigui a poc a poc, el canvi climàtic.
MARTA MIQUEL
BARCELONA
L’extrema dreta al Congrés
Ja és un fet. La ultradreta ja ha aconseguit una vicepresidència a la mesa del Congrés de Diputats. Com hem arribat fins aquí? El camí és llarg i hi ha molts responsables, i el cas és que ara ja no podem desfer el que s’ha fet. L’intent de cordó sanitari ha fallat, evidenciant un cop més la incompetència (o poca voluntat) dels partits per arribar a acords sobre les qüestions importants. L’únic que ens queda és el carrer, la ciutadania, sumar forces per impedir que l’extrema dreta condicioni l’agenda política. Ser-hi sempre que calgui durant els pròxims quatre anys. Dir que no. Manifestar-nos. Organitzar-nos. No permetre que l’extremisme acabi amb els nostres drets i llibertats.
LAURA CASTELL ALMUNI
ULLDECONA
Una batalla que hem de guanyar
Fa un any estava assegut en un banc del parc del Teatre Nacional amb el meu actual nòvio, fent-nos abraçades i petons. Vivíem en la nostra particular bombolla d’endorfines produïdes pel nostre recent amor. I hi vivíem bé. Però mentre érem allà es van acostar dos nois amb la cara tapada que es van sentir amb el poder de jutjar el nostre amor. Vam escoltar insults que ja ens eren familiars, però que aquell cop ens feien més mal perquè també els proferien a la persona que estimàvem. Després d’uns moments de tensió, ens van empènyer i ens ho van robar tot.
Aquella terrible experiència va fer que m’amagués una altra vegada, que tornés a tenir por, fins que vaig decidir no deixar de mostrar-li el meu afecte en públic a la meva parella, perquè el nostre amor és més fort que el seu odi. Ara tinc prou força per parlar-ne, i m’agradaria que tothom que hagi patit agressions com aquesta les faci visibles. No podem callar. És una batalla que hem de guanyar.
ÀLEX FARRÀS
RIPOLLET
Pessebre a Barcelona: tradició i art contemporani
Com no podia ser d’una altra manera, aquest any el pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona també ha estat objecte de polèmica. L’obra de Paula Bosch ha estat l’escollida per decorar l’espai públic de la ciutat. Les principals crítiques que ha rebut giren entorn de la suposada mala conceptualització d’una tradició com és el pessebre.
M’agradaria fer una crida a obrir la ment pel que fa a aquest tipus d’escenificació, ja que considero que la problemàtica rau en el que la gent espera cada any d’aquesta representació. L’objectiu no és mostrar un pessebre tradicional -per a això existeixen els pessebristes-. L’objectiu és crear un projecte artístic per buscar una conjunció entre tradició i art contemporani. I si com a peça d’art remou l’espectador -sigui cap a bé o cap a malament-, la Paula es podrà sentir orgullosa de la peça que ha creat.
PAULA RODRÍGUEZ GARCIA
BARCELONA
