CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 12/01/2020

La Supercopa i la política

Se sol criticar que un esportista manifesti públicament les seves posicions polítiques o que als estadis s’exhibeixin consignes polítiques perquè llavors -diuen- s’està barrejant política i esport. En canvi, es considera normal i no polític que se celebri una competició esportiva en un país on es vulneren clamorosament els drets humans, com ha fet la Federació Espanyola de Futbol (FEF) al portar la Supercopa d’enguany a l’Aràbia Saudita. Com si amb la seva decisió no estigués acceptant, encara que sigui indirectament, la situació política i social injusta que es viu en aquell país. I si no s’accepta, com a mínim ignorant-la contribueixen a blanquejar la seva imatge davant del món; això sí, a canvi d’una bona morterada de milions!

Si es vol justificar la decisió de dur la Supercopa a aquell país, com ha fet la FEE, dient que gràcies a aquesta competició les dones podran accedir als estadis amb total llibertat, que es tingui en compte que s’està adoptant una decisió política al ser, a la pràctica, copartícip del règim polític saudita i dels seus greus atacs en contra dels drets humans.

JOSEP VILÀ BATLLE

OLESA DE MONTSERRAT

Spain is different

A la Conferència de Potsdam, els EUA, la Gran Bretanya i l’URSS (el 17 de juliol del 1945) van ratificar els acords de Ialta i com a potències vencedores van decidir el destí de la humanitat per al futur més immediat. Stalin va proposar als seus homòlegs què fer amb Espanya, ja que una de les seves pretensions era eliminar el règim de Franco com s’havia fet amb Hitler i Mussolini. Tant Truman com Churchill van rebutjar qualsevol tipus d’intervenció contra Franco. Segons el departament d’Estat dels EUA, les paraules que van fer servir Stalin i Truman per abordar el tema de Franco van ser les següents.

Stalin: “És a dir, ¿que no hi haurà canvis a Espanya? [...] No estic proposant cap intervenció militar, ni que desencadenem una guerra civil a Espanya. Només vull que el poble espanyol sàpiga que nosaltres, els dirigents de l’Europa democràtica, adoptem una actitud negativa respecte al règim de Franco”.

Truman: “No tinc cap simpatia cap al règim de Franco, però no vull prendre part en una guerra civil espanyola. Ja estic fart de guerra a Europa. Ens alegraríem molt de reconèixer un altre govern a Espanya en comptes del govern de Franco, però penso que és una qüestió que ha de resoldre la mateixa Espanya”.

Semblantment, en els nostres dies el Parlament Europeu sembla que troba adequat desempallegar-se del “problema català” al·legant que és una qüestió “que ha de resoldre la mateixa Espanya”, i per això fa marxa enrere i aplica la llei de l’embut retirant la condició d’eurodiputat a Junqueras.

JORDI PAUSAS

PARÍS

Caminar sola de nit

Divendres. Cinc de la matinada. Barri del Poblenou. Torno a casa sola després de deixar dues amigues en una cantonada que és a dos carrers del meu pis compartit. Des de sempre, quan camino sola a la nit per carrers poc transitats o deserts ho faig a l’aguait, atenta per si em cal començar a córrer o vigilant mig de reüll si algú em segueix. És un mecanisme automàtic que practiquem gairebé totes les dones, diria, i que engegues inconscientment, encara que vagis pensant en altres coses. Segueixo el meu camí pensant en les meves coses i diviso dos joves a la cantonada on estic a punt d’arribar. Rialletes fluixes quan passo pel seu costat. No els dono importància, però arriba el primer comentari: “Guapa, on vas tota sola?” Ni em giro ni contesto. “Ei, simpàtica!” Segueixo. “No cal ser tan antipàtica, malfollada!” Accelero el pas i quan arribo al portal de casa, ja amb les claus a la mà, obro i tanco amb un cop fort. No és el primer cop que em passa i no hi ha dret.

MARIA LÓPEZ

BARCELONA