Vull
Vull els presos polítics a casa seva i els exiliats al país; que els meus representants polítics no siguin menystinguts i insultats; que el meu país tingui millors infraestructures i no hagi de subvencionar despeses faraòniques enlloc; que amb els recursos dels que hauríem de poder disposar s’invertís millor en salut, educació i serveis en general; veure cinema en la meva llengua, tots els títols i a hores decents; no haver de demanar perdó per parlar com parlo; comprar un medicament, una rentadora o un cotxe i que les instruccions vinguin en la meva llengua; ser atès on sigui i quan sigui (administració, medicina, comerç, etc.) en la meva llengua.
No ho faig més llarg perquè podria omplir pàgines i pàgines. Només, i per acabar, diré que tota aquesta llista de desitjos i els que hi falten, com allò dels deu manaments que es resumeixen en dos, es pot resumir en un de sol: independència.
AGUSTÍ VILELLA I GUASCH
CAMBRILS
Posar-se les piles
A partir de Nadal i fins a finals de març tots els desnonaments haurien d’aturar-se . Això és una mesura social i humanitària que s’aplica a França.
L’administració de justícia, el govern central, la Generalitat i els ajuntaments haurien de coordinar-se de debò i posar-se les piles amb aquesta xacra social per anar disminuint aquests desnonaments que provoquen tant de dolor i malestar social.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
100 dies resistint
Avui dimarts 21 de gener el moviment veïnal portem 100 dies tallant l’avinguda Meridiana, manifestant-nos per la sentència del Tribunal Suprem contra els nostres representants polítics i socials, així com en record dels nostres exiliats. Aquests dies hem estat fent tot tipus d’activitats reivindicatives i lúdiques, amb pluja, vent o altres inclemències, perquè no oblidem que els que són a la presó o l’exili realment ho passen pitjor.
També podríem escriure una recopilació de fets contraris a la nostra manifestació pacífica: algunes activitats policials, alguns conductors i vianants agressius i intimidacions.
Malgrat tot, creiem que hem de seguir com a recordatori de la injustícia de la situació dels nostres presos i exiliats.
AMADEU PALLISER CIFUENTES
BARCELONA
La ciutadania sí que té
qui la defensi
Fa pocs dies vam anar amb els alumnes més joves de l’institut, els de 1r d’ESO, a conèixer millor l’Ajuntament de Girona i fer una acurada anàlisi de les semblances i diferències en alguns barris del centre de la ciutat, a la riba dreta (Barri Vell) i a l’esquerra (Mercadal) de l’Onyar. Va ser una experiència ben profitosa. El que potser m’ha interessat més ha sigut que ens rebés el Defensor de la Ciutadania de Girona, el Sr. Ramon Llorente. Li hem d’agrair no només com va explicar els fonaments i el perquè de la seva feina i encàrrec, sinó també les respostes al que els més joves necessiten saber i entendre millor: que tots som corresponsables de la convivència a la ciutat, i que hem d’adquirir aquelles virtuts i competències cíviques que la facin possible ara i en el futur.
Certament, en una ciutat -i més amb els mitjans digitals actuals i amb persones assenyades a les institucions que escolten la gent- s’hi pot viure molt bé, ben atesos i fent sentir, quan cal, el nostre parer o les queixes. I no només en períodes electorals sinó en el dia a dia. Els drets de les persones no queden en standby entre elecció i elecció.
XAVIER SERRA BESALÚ
GIRONA
