CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 30/01/2020

La cultura del no res

L’Ajuntament de Barcelona no ha permès, de moment, la construcció de l’Hermitage, al·legant que “no compleix els requisits de mobilitat, econòmics ni culturals” [sic] que necessita un centre museístic a Barcelona. No deixa de sorprendre que, des que es va recuperar la democràcia, la Casa Gran sempre troba excuses de mal pagador per defugir la seva responsabilitat amb la cultura, com va passar en la projectada construcció de la gran biblioteca de Barcelona -a càrrec de l’Estat- que s’anuncia des de fa molts anys i que en un principi havia d’anar a l’antic Mercat del Born, després a la Sagrera, després a l’Estació de França...

Barcelona, la ciutat més gran, important i turística de la Mediterrània, ha esdevingut la ventafocs de la cultura: ni tan sols disposa d’un gran museu d’art català dels segles XIX i XX al centre de la ciutat i -ves a saber per quins criteris de restriccions polítiques i culturals- l’Ajuntament va liquidar -malgrat l’oposició ciutadana i les entitats culturals- el Museu Militar de Montjuïc i el Museu Clarà que l’eminent escultor noucentista va donar -incloent-hi l’edifici- a la ciutat. Es fa evident que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya s’han d’implicar seriosament per resoldre aquestes anomalies pròpies d’una ciutat de províncies deixada a la mà de Déu.

JORDI PAUSAS

PARÍS

Turisme descontrolat

A l’estiu, un se’n va de vacances a desconnectar i a gaudir, però per coses com el turisme de borratxera al nostre país es fa difícil. En llocs com Blanes o Lloret, els turistes es dediquen a fer soroll i molt més a altes hores de la nit, i arriben a causar conflictes i baralles. Això provoca inseguretat als residents de la zona, que solen ser famílies. Encara que el turisme ajudi en l’àmbit econòmic, l’Ajuntament hauria de prendre mesures o regular aquesta situació d’alguna manera, ja que no només són els estrangers els que volen passar-ho bé.

JAVIER LLORET MARTÍNEZ

BARCELONA

Anàlisis històriques

Els independentistes estem vivint un període difícil, amb alegries puntuals, que esperem que acabin sent duradores. Com van dir Junqueras i Romeva en la comissió parlamentària, les dificultats ens han de reforçar les nostres conviccions.

Per contra, estic convençut que, amb el pas dels anys, l’estat profund comandat pel triumvirat -format pel rei, Marchena i Casado i extensivament els del 155- perdrà el seu somriure. D’aquí unes dècades, quan es facin anàlisis històriques objectives, confio que els seus nets vegin aquest període com una pàgina fosca de la seva història familiar. En canvi, els nostres nets podran pensar que els seus avis van estar de part de la justícia.

AMADEU PALLISER CIFUENTES

BARCELONA

Tenen un tresor

Fa dos anys llargs vaig escriure això: “Tenen un tresor i l’estan dilapidant. Els nostres polítics tenen darrere seu un poble com poques vegades, o mai, han tingut altres polítics en el món, un poble que fa anys que es manifesta de manera multitudinària i pacífica, que s’ha posat samarretes de tots els colors, que ha fet tota mena de numerets i de performances, que va fer el 9-N, que va fer l’1-O, que va aguantar el tipus i les garrotades, que d’ençà dels empresonaments i processos judicials s’ha mobilitzat constantment. Tot això ho estan llençant a les escombraries per fer política de curta volada. Tenen por? Que pleguin. És per diners? Que intentin guanyar-se la vida com els altres fem. La gent estimem el país, hi hem posat esforços, diners, l’esquena i la cara, i que ningú no s’enganyi: ho continuarem fent, si no amb aquests dirigents, amb uns altres. ¿Li posem data d’avui?

AGUSTÍ VILELLA I GUASCH

CAMBRILS