CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 18/02/2020

En català

Els meus avis van arribar a Catalunya procedents de sengles poblets de l’Aragó a principis del segle passat. Eren joves, es van establir a Barcelona i hi van tenir el seu fill, el meu pare. Van aprendre la llengua tan aviat com van poder i l’utilitzaven quan calia, però els tres es comunicaven en castellà. Fill de la ciutat, el meu pare parlava amb els seus amics en català i amb la seva família en castellà. Quan ja adult va ser pare, els meus avis es dirigien a la nova família en català mentre seguien entenent-se en castellà entre ells. Mai cap problema.

Durant anys m’he dedicat a oferir eines als nens nouvinguts perquè es poguessin relacionar com més aviat millor amb la gent d’aquí. Hem intentat posar-los-ho fàcil i incorporar-los a la nostra societat amb tots els drets. El català és la llengua pròpia de Catalunya i, per tant, els hem ajudat a entendre’ns i a expressar-s’hi. Si els haguéssim negat aquest dret els hauríem bandejat i els hauríem perjudicat.

Per mantenir la cohesió social, un territori sota una mateixa administració ha de compartir alguns elements culturals, alguns coneixements: “Sense aquestes coses compartides, no hi ha cohesió social en un mateix territori i al màxim a què podem aspirar és a la convivència basada en la ignorància mútua”. Així expressa les seves reflexions Vicenç Villatoro en un interessant assaig sobre cohesió social titulat Elogi de la plaça. En un univers metafòric, Villatoro parla d’una “plaça virtual” per referir-se al lloc on som tots fora de les nostres llars i evidencia la necessitat d’unes pautes comunes per poder-nos entendre. Entre aquestes pautes comunes hi ha la llengua. Jo apel·lo a la responsabilitat cívica que també esmenta l’autor en el seu treball perquè l’esforç i la voluntat siguin bidireccionals. Quan Anna Erra demana parlar en català a tothom no busca discrepància i molt menys rebuig, busca respecte i solidaritat.

Per no deixar de banda les persones que trien el nostre país per fer-se’l seu, cal que la gent que pels motius que siguin estem assentats aquí els facilitem l’acollida i, per tant, és necessari que compartim amb ells la nostra llengua perquè se sentin part del país com nosaltres mateixos.

MARIA MERCÈ PIAZUELO I FÀBREGA

ESPINELVES

L’estudi d’art Fita

A la Fundació Fita de Girona s’hi pot veure fins al 9 d’abril l’exposició Entropia a l’acadèmia. 1979-1998. Es tracta d’una mostra dels dibuixos didàctics que l’artista Domènec Fita feia com a docent al seu estudi d’art i que l’ajudaven com a pedagog de l’art. Són dibuixos de llapis de grafit, carbonet i tinta que expliquen la figura humana.

En la inauguració de la mostra, el mateix Fita va dir que la part que més apreciava de la seva obra era l’actual, la més abstracta, un cop es veia havent fet el camí d’arribada després de dominar la part més figurativa. Fita va parlar de la inseguretat que s’ha de donar a l’hora de crear. A parer seu, de la seguretat no en pot néixer creativitat.

EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

L’institut i el parc

L’Ajuntament de Barcelona vol construir l’institut Vallcarca als jardins del Dr. Comes i Llobera tot i l’oposició del veïnat i de la baixada contínua d’escolars al barri, que ha forçat el tancament d’algunes escoles i la reducció de línies en altres centres educatius.

Atès que el nombre d’escolars a la zona s’ha reduït i que hi ha dues escoles públiques ben a prop l’una de l’altra, semblaria lògic aplicar les famoses tres Rde l’ecologia també a l’edificació de nous equipaments per al barri.

Una solució per a la problemàtica seria unificar l’educació bressol, infantil i primària en una de les dues escoles que ja hi ha i que l’altra fos institut. Això permetria conservar el parc i deslliuraria part del pressupost públic per a altres zones de Barcelona on hi hagi falta de places.

MARIA DOLORS CORTADA GONZÁLEZ

BARCELONA