La banalització de la indignitat
Als països democràtics, els tribunals constitucionals representen la garantia que hi ha un tribunal que vetlla per la defensa de les llibertats i els drets dels ciutadans. S’entén que les institucions dels estats, humanes i per tant perfectibles, troben en aquest òrgan el límit a les seves prerrogatives, per tal que la seva actuació no vulneri els drets de la ciutadania.
Aquests dies ha sortit a la llum, a través d’una filtració per part de membres del Tribunal, que el TC havia elaborat una estratègia per desposseir els presos independentistes dels recursos legals a què tenien dret. Segons la normativa de la UE, per tal d’accedir a la justícia europea cal, primer, exhaurir les vies jurisdiccionals dels països membres, cosa que a l’estat espanyol significa arribar fins a l’últim esglaó judicial, el Tribunal Constitucional. El TC espanyol va admetre tots els recursos presentats (la inadmissió hauria obert la porta a la justícia europea) i va deixar aparcats els recursos sense donar-los sortida.
Així, mentre el Tribunal Constitucional no es pronunciava, el Tribunal Suprem podia jutjar, i cap òrgan supraestatal tenia capacitat d’entrar a valorar si es respectaven els drets dels encausats, ja que la via “espanyola” que acabava al Constitucional no havia estat finalitzada.
I aquesta filtració queda corroborada per les dades, perquè, mentre el TC acostuma a admetre menys de l’1,5% dels recursos, en el cas dels independentistes catalans n’han admès el 100%!
Finalment, els presos van ser condemnats. Mentrestant els catalans, presos o lliures, hem rebut un missatge clar i inapel·lable: els nostres drets individuals i col·lectius són un miratge.
MANUEL PÉREZ NESPEREIRA
BARCELONA
Stop al tanatori
Soc veïna del barri de Sants de Barcelona i em pregunto: com és possible que la política estigui tan allunyada de la ciutadania? L’Ajuntament s’omple la boca parlant de fer fora cotxes de Barcelona, parla de zero emissions, de pacificacions, de camins escolars... I en ple teixit veïnal del barri de Sants, posant de manifest tota la seva incoherència, atorguen llicència inicial per l’emplaçament d’un tanatori privat en una edificació que, tot i ser privada, és protegida com a bé cultural d’interès local i està en una zona on hauria de desenvolupar-se el pla municipal d’estratègia Protegim les Escoles. Qui haurà d’anar darrere la comitiva funerària? ¿Alumnes i infants de les escoles que estan a tocar? ¿El bus que tot sol ja col·lapsa el carrer? ¿Els Castellers de Sants que són a la porta del costat?
L’especulació no guanyarà al barri!
I després parlen i posen en marxa processos participatius i consultes de barri. Com s’atreveixen?
GEMMA SERRA
BARCELONA
Missatge preelectoral
Ara que s’acosten les eleccions a Catalunya, som moltes les persones que ja comencem a tremolar. Els que creiem que la República Catalana ha de representar una profunda renovació democràtica del nostre país hem reflexionat sobre qüestions electorals i sobre la democràcia participativa en general. Per tant, aniria bé que tinguessin en compte que molts dels electors catalans hem madurat. Ens agradaria que no perdessin temps criticant els partits opositors, una cosa que no aporta res i que degrada el nivell polític. També ens agradaria que expliquessin ben clarament quins són els seus objectius primordials i irrenunciables i amb quines formacions polítiques estan disposats a pactar a l’hora de formar govern. I per descomptat que volem saber el programa concret que pensen dur a terme, sense maximalismes i amb totes les concrecions possibles.
I, finalment, pensin que, després del que ha passat aquests darrers anys, ja ens costarà prou d’anar a votar el dia que toqui. No ens ho facin més difícil, sisplau.
TERESA CALVERAS
BARCELONA
