CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 31/03/2020

Els malalts mentals durant la pandèmia

Aquests dies d’allau informativa sobre els efectes de la crisi del covid-19 s’ha parlat de diversos col·lectius de risc, com ara el de la gent gran que està a les residències. Però s’ha informat molt poc sobre la situació dels malalts mentals ingressats en els hospitals psiquiàtrics de Catalunya i les mesures preventives que s’hagin pogut posar en marxa. El risc que corren els pacients d’edat avançada amb patologia mental residents en els hospitals psiquiàtrics s’agreuja en un context de col·lapse del sistema sanitari com el que estem vivint. Els quadres clínics d’aquestes persones molt sovint presenten patologies prèvies amb l’agreujant que es tracta de persones fumadores i amb hàbits d’higiene sovint precaris. Els seus familiars ens sentim preocupats per si alguna d’elles es veiés necessitada d’un llit d’UCI i pogués ser literalment decantada de ser-ne usuària. Amb codi deontòlogic en mà, per raó del quadre clínic i perquè acompanyar un pacient d’aquestes característiques a les habitacions dels hospitals o a l’UCI és una tasca ben dificultosa. I encara més en la situació d’estrès que estan patint els professionals sanitaris que estan duent a terme una tasca heroica en els hospitals.

Som molts els familiars que ens preguntem si s’estan prenent les mesures preventives adients. I si els ajuntaments on estan ubicats els centres psiquiàtrics i la mateixa conselleria de Salut estaran fent tot el que està al seu abast abans que no ens arribi la notícia fatal i irreversible d’un fet que podia haver-se evitat en un exercici de responsabilitat.

JOAN MARTORI

BARCELONA

Carta des de Tindouf

Si no fos perquè ho estem patint amb familiars, veïns i coneguts infectats, pensaríem que es tracta d’un malson. Però no. La pandèmia és real. Des de la perspectiva que em dona el fet de ser lluny, a uns milers de quilòmetres, aïllat dels grans focus d’infecció, m’adono de la gran tragèdia que ha suposat que la nostra societat occidentalitzada s’hagi oblidat d’establir mecanismes de defensa i protecció sanitària, de la vida de les persones, vaja. Escric aquesta carta des dels campaments saharauis de la RASD a Tindouf (Algèria), on hi ha 175.000 persones distribuïdes en diferents campaments. Als campaments saharauis les cobertures sanitàries són mínimes: hospitals infradotats, sense UCIs, amb minses possibilitats de diagnòstic i pocs productes farmacèutics. Però, malgrat això, els saharauis no tenen por. Fervents creients en la seva religió, repeteixen: “Només Déu decideix la nostra hora”.

El saharaui és un poble resistent i s’ha preparat per al que pugui venir aïllant cadascuna de les seves wilaya [campament] per evitar possibles contagis que poguessin arribar del nord d’Algèria.

Estem en contacte amb el consolat espanyol d’Orà, des d’on previsiblement ens avisaran per fer efectiu el nostre retorn a Catalunya quan sigui possible, perquè la prudència algeriana va cancel·lar tots els vols a Espanya el 16 d’aquest mes fins al 4 d’abril. Per sort per a ells. Aquí no tenim por perquè confiem en un poble que ha sabut autorecloure’s per protegir-se. El que tenim és una enorme angoixa al veure el que està passant a casa. Una abraçada molt forta. Cuideu-vos. Nosaltres estem bé.

IGNASI RIBERA

TINDOUF

Coronavirus i fronteres

El coronavirus no entén de fronteres ni territoris, però sí de canals de transmissió. Si hi ha zones més afectades (per densitat de població) és raonable aplicar mesures diferents per trencar les vies de contagi. És imprescindible la individualització territorial. Igualtat no vol dir unificació. Posar serveis i instruments d’atenció sanitària no vol dir centralització de recursos i preses de decisions a distància. Què fa el govern espanyol en aquest sentit? Caminar en direcció contrària.

PILAR PORCEL I OMAR

SABADELL