CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 01/05/2020

Ara sí que venen els Mossos

Visc en un poble petit, d’uns 1.800 habitants, a tocar de la muntanya. Fa poc vam tenir una onada important de robatoris: més d’una trentena en un parell de mesos. Els Mossos d’Esquadra no hi van donar importància i l’únic que van fer va ser venir a fer una xerrada per dir-nos que vigiléssim més (!). Ara els veiem cada dia i es passen hores als nostres carrers i pel nostre terme. ¿Algú em podria explicar quin mal fa anar a pocs metres de casa a respirar una mica de natura? ¿Algú em podria explicar per què les parelles poden dormir juntes a casa i no poden anar juntes a passejar el gos? ¿Algú em podria explicar què hi fan els Mossos cada dia posant multes als pagesos que van al tros acompanyats dels avis que viuen amb ells, gent que ho ha fet tota la vida i que això els està ajudant a no morir-se ja? ¿O col·locats just a un quilòmetre del poble per anar multant les famílies que venen d’uns metres més enllà? ¿La salut de qui es posa en perill aquí? Els policies van sense mascareta ni guants, tots dos dins del cotxe l’un al costat de l’altre: surten, et demanen la documentació, la toquen i te la tornen sense desinfectar-la. Però què s’han pensat? Sisplau, una mica de sentit comú. Aquesta crisi ens està trastocant i cada cop va a pitjor. Potser hi ha menys morts, però els altres mals que deixarà van en augment.

NATI DOMÈNECH MÉNDEZ

ALFORJA (BAIX CAMP)

La gestió del covid-19

No entenc que es critiqui tant els responsables de la política sanitària. Si cap de nosaltres s’havia trobat en una situació com aquesta, per què donem lliçons? No seria el moment d’enraonar?

JOAN GARCIA

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

El fracàs

Ara es veu que la privatització de la sanitat tenia riscos. El sistema sanitari públic és l’esperança de sortir vius d’un contagi, però ha estat en risc de col·lapse. Les persones que hi treballen han sentit el crac a l’esquena. Ja en parlarem, si hi ha un rebrot de la pandèmia. Trist paper, el d’algunes clíniques de renom que es van atrevir a proposar un ERTO, ja en estat d’alarma. Trist paper, el dels serveis de prevenció externalitzats: que poquet que se’ls ha vist protegint els treballadors i les treballadores en les empreses.

Ara es veu que la xarxa privada d’atenció geriàtrica també tenia riscos: la precarietat laboral, les ràtios inassumibles, la falta de material i d’infraestructures, la gasiveria en tots els costos, inclosos els bolquers. Tothom ho va sentir però ningú va voler escoltar, fins que la meitat dels interns han resultat contagiats i la taxa de mortalitat fa vergonya.

Ara es veu que la deslocalització massiva tenia inconvenients. Els països no poden assegurar subministraments per a la producció que conserven. Ni poden assegurar la producció de productes de primera necessitat, ara mascaretes o hidrogel. Arriben tard i arriben malament perquè, ara es veu, el mercat és cruel i ha jugat a l’estraperlo. Ara es veu com feines molt ben pagades, posem per cas la de futbolista de primera, són perfectament prescindibles per a la supervivència. Ara es veu com la neteja, la recol·lecció agrícola o la venda en supermercats són essencials. Però sovint les seves patronals s’han resistit fins i tot a aplicar el salari mínim. Ara es veu que valia la pena invertir en ciència. Però també la investigació va ser víctima de les retallades, es van malmetre recerques en curs portant els pressupostos a programets anuals sostinguts per personal becari. Tot i així, la ciència sabia que una pandèmia com aquesta arribaria abans del 2025. I així successivament.

No és veritat que la suma de molts egoismes esdevingui solidaritat. No és veritat que les grans fortunes ajudin a sortir de la pobresa. No és veritat que el treball sigui només una despesa.

Ara que han fracassat tantes coses, el més fotut seria que no aprenguéssim res.

MONTSE ROS

PORTAVEU DE CCOO DE CATALUNYA