Un magisteri silent
“Si los silencios no hablaran nadie podría decir lo que callan las palabras”. Amb aquest aforisme de José Bergamín introduïa en Carles Marí Arís (1948-2020), fa un parell de dècades, el pròleg de Silencios elocuentes, una de les seves obres més reconegudes. I possiblement un íntim silenci seria una de les més adients expressions per reproduir individualment i col·lectivament la profunda buidor que ha provocat la notícia de la seva mort en el passat i singular 1 de maig.
La tardor del 2014 l’Escola d’Arquitectura de Barcelona li va atorgar la distinció de magister honoris causa en reconeixement al seu compromís i mestratge acadèmics al llarg d’una quarantena d’anys, durant els quals va transmetre la seva extrema generositat intel·lectual i bonhomia. No va ser, doncs, estrany que la sala d’actes estigués atapeïda de professorat i d’arquitectes, no pocs vinguts d’arreu. I tampoc va sorprendre que tants d’aquells estudiants congregats a la sala no acabessin d’entendre el perquè d’aquell tant alt reconeixement acadèmic a algú de qui pràcticament no havien sentit a parlar. I és que en Carles Martí Arís, més que coneguda, va ser una persona reconeguda.
Quan la pandèmia escampi i els carrers recuperin la seva joiosa remor de vida, serà moment de retre el sentit adeu a l’amic i al mestre. Mentrestant sempre podem gaudir del seu silent magisteri llegint-lo.
JORDI ROS
EXDIRECTOR DE L’ETSAB
70 anys de la Declaració Schuman
Soc europeista i respecto que hi hagi gent que potser no ho sigui. Tots hem de tenir llibertat per opinar com ens sembli. Per això m’agradaria posar en valor un pensament, avui que fa 70 anys del 9 de maig del 1950, el dia en què Robert Schuman va fer la famosa Declaració que porta el seu nom, a París, i va iniciar el somni de pau, progrés i llibertat de l’Europa contemporània. Per commemorar aquesta data, l’única festa oficial de la Unió Europea se celebra cada 9 de maig: és el Dia d’Europa.
Els meus alumnes em diuen quan els hi explico: “Només fa 70 anys?” Sempre han viscut dins la Unió Europea, sense fronteres, guerres, ni els primers feixismes. Els més grans diem: “Ja fa 70 anys?” Ens sembla que era ahir que vam entrar al mercat comú o que vam començar a fer servir l’euro.
Espanya va accedir a la UE el 1986: abans hi havia la foscor de la dictadura i successivament -ho recordo bé- una gran il·lusió de futur. Devem molt a Europa, al que representa, i faríem bé de no espatllar-la. Ha de ser un espai de llibertat, solidaritat i justícia. Pensem-hi ara més que mai.
XAVIER SERRA BESALÚ
GIRONA
Serveis de proximitat
La pandèmia ha comportat un canvi en les relacions humanes, familiars, de veïnatge, en la forma de comportar-nos per a la pràctica diària. Anem a la merceria, comprem 1 m de goma, que ha pujat 0,90 €. El venedor em diu: “Ja passaràs a pagar-m’ho”. El perruquer: “Si tinc un forat et truco, que tu vius a la vora”. Al cap d’una estona em truca i em treu la llana del clatell. A la llibreria passo un encàrrec: “Ja te’l preparo i et trucaré”. El forn de pa: “Passa d’aquí una estoneta, que el pa de motlle sortirà del forn”. El restaurant: “T’ho faig i quan ho tingui et truco i passes a buscar-ho”. La peixateria: “Demà tindré el teu lluç”. No acabaríem de posar exemples de serveis pròxims que ens donen resposta quasi immediata a les nostres necessitats, amb cura. I tot ho podem fer caminant, parlem amb persones i no fent els encàrrecs a pantalles.
Tot això ens fa ser més humans, ens acosta als que ens envolten, fem més comunitat, més barri. No ho perdem.
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
