CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 19/06/2020

Pandèmia, refugiats i silenci

Demà, 20 de juny, és el Dia Mundial de les Persones Refugiades. Suposi que vostè va fugir d’una guerra amb la seva família i que ho va fer només amb el que portava a sobre. Suposi que, en el seu particular èxode, vostè va superar vicissituds i tragèdies inimaginables. Ara es troba fèrriament confinat en un camp d’acollida -un gueto, en realitat- ple a vessar de famílies com la seva, tothom amuntegat sense poder mantenir el distanciament social que requereix el moment. A l’escassetat d’aliments, medicines, aigua i roba, sumem-hi la falta d’esperança. La pols, el fang, el fred, la calor i la brutícia són el pa de cada dia. Rentar-se les mans per no contagiar ni ser contagiat és una quimera. S’ho imagina?

Les ONG denuncien que a Mória (Grècia) hi ha una aixeta per a cada 1.300 persones i que el sabó és un luxe inassequible. Cadascú pot fer servir l’aixeta durant 66 segons al dia per beure, preparar el menjar i rentar-se.

Aquests éssers humans ja eren vulnerables abans del covid-19, però ara viuen un infern difícil d’entendre des de les comoditats de casa nostra. Són vulnerables al quadrat i l’abisme d’una Europa indiferent s’obre davant seu.

MIGUEL FERNÁNDEZ-PALACIOS GORDON

MADRID

Infants i pantalles amigues

Dimecres, el Sr. Ferran Sáez Mateu va publicar a l’ARA un article (“Les masses ho saben tot”) en què deia: “El món és, en definitiva, la pantalla narcòtica del mòbil, la resta no existeix”. Ahir, també a l’ARA, Anna Petrus publicava “Els nens i les pantalles amigues” i, referint-se a les pantalles, parlava “[…] del seu inequívoc caràcter addictiu” i de l’ús excessivament desmesurat que en fa la canalla (i probablement també la no canalla), i recomanava “inculcar a les noves generacions un esperit vertaderament crític cap a tot allò que veuen i tot allò a què juguen”. Desitjo que tinguem molta sort en aquest objectiu. És un repte difícil si tenim en compte que els pares els disposen tota classe d’artefactes amb què es poden aïllar de l’entorn. En molts casos, com diu Petrus, els infants ja no tenen interès en sortir al carrer a airejar-se. Jo ho visc amb els meus nets. Em fan pena per aquesta addicció. No juguen a saltar i parar. Crec que estem en un tren que ha agafat velocitat de vertigen i del qual ens costarà molt baixar. Desitjo equivocar-me.

ANGEL MARCO

SANT JUST DESVERN

Les corals volem tornar a cantar

Catalunya és un país amb una llarga i rica tradició de cant coral, majoritàriament aficionat. El cant coral aplega més de 60.000 cantaires de totes les edats arreu del país, que avui s’enfronten a una època de gran incertesa. Escrivim per donar veu a aquests milers de persones que canten.

Les corals volem tornar a cantar malgrat la por al contagi del nou virus. Sabem que ho podem fer amb les mesures apropiades. Ara, l’assaig i els concerts requereixen d’espais grans i ben ventilats i són moltes les formacions que no disposen d’aquesta possibilitat. Necessitem que les esglésies ens acullin per poder fer assaigs i concerts, seguint els protocols que s’acordin. Necessitem que els governs ens cedeixen l’espai públic, a les places i als parcs, en peu d’igualtat amb les altres activitats que s’hi fan. És imprescindible que trobem una manera perquè el cant coral es reprengui tan aviat com sigui possible.

Cantem en un cor per gaudir fent música; per fer comunitat, per la cohesió social i l’harmonia, i perquè és una font essencial de benestar emocional i de salut mental positiva. A més, és una poderosa expressió de la nostra cultura i humanitat que no es pot deixar perdre.

MERCÈ CANO, MONTSERRAT BONET, CORI CASANOVA, JORDI SUNYER

SANT CUGAT DEL VALLÈS