La televisió pública ha de ser plural
Divendres passat, com cada setmana, em vaig dirigir al compte de Twitter del FAQS de TV3 per informar-me sobre quins convidats serien entrevistats al programa l’endemà: Pere Soler, Aamer Anwar... El programa pintava bé, però llegint les respostes de tuitaires davant l’anunci de les entrevistes em vaig indignar: “A veure quants fatxes portareu avui”, deien uns.
Tinc la sensació que des del món independentista hem agafat la tendència de criticar TV3 simplement per portar gent del PP, Cs o el PSC. Òbviament són als antípodes ideològics de molts de nosaltres, però cal tenir en compte que la televisió pública ha de ser plural i representativa tenint en compte com està el país. Penso molt sincerament que hauríem de revertir aquesta tendència tan pejorativa i encaminar-nos a defensar i sentir-nos orgullosos d’una gran televisió pública com és TV3.
FERRAN GIL MOLAS
VIC
L’equació de la vida
Un dia em van parlar d’una mena d’equació. Era senzilla i la formaven tres números: el 20, el 50 i el 10. El vint eren els anys que ens passàvem formant-nos al llarg de la nostra vida. El procés de créixer, anar a l’escola, a la universitat i intentar trobar una feina. Cinquanta són els anys que ens passem treballant, o que dediquem a mantenir la nostra vida, per pagar totes les nostres despeses i, com la majoria de gent, viure una vida relativament normal. Per acabar, deu són els últims anys de la nostra vida, els que haurien de coincidir amb la nostra jubilació. Són els anys del descans merescut després de tant esforç i tants anys de dedicació.
Però avui dia veiem com persones que porten tota la vida treballant cobren pensions baixíssimes. Alguns han estat desnonats, d’altres són al carrer.
Al final, em demano, ¿tota una vida treballant, per a què? Canviar l’equació és a les nostres mans.
MARÍA MIGUEL
BARCELONA
No soc un maleducat
Soc conductor de moto i en dies de pluja ho passo malament, no només pel perill de caure, sinó també per la falta de visibilitat.
La pluja dificulta molt la conducció i el seu principal perill és frenar en mullat. Normalment, quan m’acosto a un pas de vianants, si veig que estan aturats esperant per passar, m’aturo i els cedeixo el pas. En canvi, quan plou no m’aturo. Qualsevol pot pensar que soc un maleducat. Però no, la crua realitat és que, amb el terra mullat, la frenada és molt més perillosa i no em vull arriscar a caure. En aquestes situacions agraeixo que siguin ells els que em cedeixin el pas a mi.
ALBERT FRANCISCO TOLEDANO
BARCELONA
Educació superior
Amb 16 anys vaig acabar l’institut i em disposava a estudiar batxillerat per poder, finalment, fer la carrera. Però alguns dels meus professors em van dir que el millor per a mi era fer un cicle formatiu perquè estaria més adaptat a “les meves possibilitats”. En aquell moment em vaig sentir incapaç de seguir amb el meu pla d’estudis i, fent-los cas, em vaig decantar per la formació professional.
Al principi em va costar adaptar-m’hi perquè no era el que sempre havia desitjat. Però avui dia, estant a la universitat a la qual sempre vaig voler arribar, crec que va ser una bona decisió, perquè amb la formació professional he adquirit un altre tipus de coneixements i vivències.
Tot i això, penso que alguns professors van coartar el meu poder de decisió en dirigir-me cap a una cosa o una altra sense tenir en compte que jo, en aquell moment, era una adolescent insegura.
LIDIA GÓMEZ LÓPEZ
CREIXELL
