La variant òmicron i la sisena onada han provocat que torni a ser obligatori portar la mascareta posada caminant pel carrer. Amb algunes excepcions, això sí. Però, tot i que crec que és cert que potser ens hem relaxat una mica massa aquests últims mesos, també considero que és ben evident que la situació pandèmica no és la mateixa que en les anteriors onades -la vacuna hi ha contribuït, certament- i no acabo de veure clar que el fet de portar mascareta a l’aire lliure pugui servir d’alguna cosa, a banda de ser una mesura paternalista per crear un clima de gravetat perquè la gent tingui cura amb el virus.
I no és que ho digui jo, que no tinc cap coneixement científic sobre el tema. Ho han dit expertes com Beatriz Mothe, metge que va declarar a TV3 que “l’ús de la mascareta en exteriors ens aporta poc” i que “altres mesures que s’han tombat, com la quarantena dels vacunats per contactes estrets, tindrien molt més impacte”. Són coses que costen d’entendre, i més quan ja portem tants mesos d’esgotament anímic i cada cop ens costa més assumir noves restriccions.
MARIA LÓPEZ
BARCELONA
Europa davant el lladronici elèctric
Entre el 1945 i el 1951 uns avançats a la seva època, anhelant acabar amb les cruentes guerres veïnals, van concebre una Europa comuna en pau, solidària, unida, fraternal i dialogant mitjançant el foment de la llibertat, la democràcia, la justícia social, el desenvolupament econòmic, els drets humans i el benestar de la població.
Per això, i davant l’escalada exponencial del preu de la llum, costa d’entendre que, quan les companyies es forren, Europa giri l’esquena a la ciutadania i rebutgi crear una plataforma comuna per comprar energia. Amb la seva negativa defuig que les nacions les conformen persones i no lobis ni empreses, i emprèn una senda que difumina aquells alts ideals europeistes enfortint la màxima capitalista de blindar el mercat lliurem que, en aquest cas, no és més que un oligopoli.
Així alleta l’egoisme nacionalista, la malmesa xenofòbia i el monstre del feixisme, que reneixen amb empenta. Si la meta no és una Europa social sinó insolidària, la UE no té sentit.
MIGUEL FERNÁNDEZ-PALACIOS GORDON
MADRID
Una ‘España oculta’
A la Nau Gaudí de Mataró hi ha l’exposició España oculta. Fotografies de Cristina García Rodero, on podem veure l’obra fotogràfica que va fer per a un estudi sobre les tradicions i festes ancestrals a l’Espanya rural entre els anys 1975 i 1988.
Són fotografies en blanc i negre que reflecteixen una imatge ben diferent de l’actual, producte del canvi o desaparició de moltes d’aquestes tradicions o maneres de vida en espais rurals, reconvertits molts d’ells en espais industrials.
La composició de cada fotografia mostra la formació artística de la fotògrafa i és resultat d’un homenatge als grans genis de la història de l’art.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Tres paraules per al 2022
Penso que gairebé tots ja tenim la síndrome TLDR (acrònim de l’anglès too long didn’t read ). O sigui, no es llegeix res gaire llarg. Per això, expresso el meu horitzó per al 2022 en només tres paraules: (a)educació; (b) Catalunya; (c) ètica. Formar bé el jovent (a) és l’únic medi social i solidari viable per a un (b) país on viure en llibertat, lluny de (c) les corrupcions sistèmiques que afecten especialment la política i els poders judicials de l’estat espanyol. En breu: persistim!
XAVIER SERRA BESALÚ
GIRONA
