Autisme
Aquest divendres, 2 d’abril, va ser el Dia Internacional de l’Autisme, un dia significatiu per a mi, perquè soc pare d’una adolescent autista. La meva filla acudeix diàriament a una escola especial amb altres noies i nois que tenen el mateix trastorn. Cada matí coincidim amb alguns d’ells a la vorera on esperen per entrar i des d’on cada dia ens mostren coses que gairebé ningú aprecia.
Aquestes persones no tenen més ambició que viure les seves rutines sense complicar-se. Es mostren sempre com són, perquè no tenen cap necessitat de fingir ser una altra cosa. Resisteixen diàriament en un entorn que els resulta hostil i, malgrat que no coneixen la paciència, esperen el seu torn, sense lamentar-se, perquè altres persones, amb una sensibilitat especial, els ensenyin a adaptar-se a les convencions d’un món que els mira però que no els veu. Amb això, ells ensenyen a qui vulgui veure’ls a apreciar el valor de l’esforç que no té premi, demostrant-nos que el més pràctic és buscar la satisfacció en les coses properes, sense donar excessiva importància al que no en té. Fa un mes que a un d’aquests nois se’l va emportar un accident cruel i des de llavors notem un enorme buit en els nostres matins. Els altres continuen avui esperant torn per afrontar els seus reptes diaris en un món difícil del qual el Gerard (així es deia) no se n’anirà mai del tot, perquè continua aquí, en cada lliçó que ens va donar i que els seus companys m’ajuden a repassar cada dia, a la vorera del davant de l’escola on tots el trobem a faltar.
PABLO FEU FONTAIÑA
SANT CUGAT DEL VALLÈS
Rancúnia
El novembre del 1960 la revista Serra d’Or publicava un article pòstum de Jaume Vicens Vives, mort en un hospital de Lió setmanes abans. En l’article, el gran historiador recomanava a les futures generacions “pensar més en allò que hem construït i ens ha fet grans”. L’emocionant escrit acabava dient: “Amb esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú ni tampoc no ho seran els teus”. Són paraules que haurien de fer meditar molt i molt seriosament tots aquests suposats líders polítics que han fet de Twitter una arma de destrucció massiva o practiquen declaracions pretesament radicals per quedar bé davant la seva congregació però que perjudiquen greument la possibilitat d’aconseguir el mínim de concòrdia necessària per construir un país seriós.
JOSEP VARELA I SERRA
LLEIDA
La llei de l’eutanàsia
Fins fa poc la llei de l’eutanàsia semblava només un somni inassolible. Però s’ha acabat fent realitat. Moltes persones a qui no afecta d’una manera directa aquest tema potser no poden arribar a imaginar com pot fer de feliç la nova llei a certa gent. Persones lluitadores que s’han quedat sense alè de tant lluitar. Persones que han decidit que no tenen més ganes de viure.
M’alegra dir que Espanya és un dels pocs països que han permès decidir sobre una qüestió tan delicada. L’eutanàsia hauria de ser legal a tot el món, i tothom l’hauria de defensar, simplement pel fet que avui és una altra persona la que la vol demanar, però demà podries perfectament ser tu. I, en aquest cas, segurament, en el moment que veiessis que ja no pots més, t’agradaria deixar de patir. Pensem-hi.
LAIA GARCÍA GUIRAL
BARCELONA
La primavera d’enguany
Aquesta primavera la podem notar, la podem viure: no com l’anterior. Els camps grocs de l’Empordà sota el Montgrí recreen paisatges lluminosos i amb el canvi d’hora podem passejar durant uns capvespres més llargs. La passada primavera, no ho oblidem, estàvem tancats. La pandèmia no ha acabat, però almenys ara podem viure la primavera. Del que fem dependrà també aquest estiu.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
