CARTES I MISSATGES
Opinió 09/08/2021

Cartes a la Directora 07/08/2021

3 min

Contra la caça

M’agradaria respondre a l’article publicat el dissabte 31 de juliol per la senyora Núria Almiron. D’entrada, vull dir que soc caçador i penso que Almiron generalitza, perquè una cosa és la cacera com a negoci i l’existència de caçadors irresponsables -a la qual cosa també m’oposo- i una altra és la caça tradicional que es practica en la majoria de pobles de comarques, on es caça sobretot el senglar en benefici dels pagesos, que veuen com aquests animals cada cop més nombrosos malmeten camps i collites.

No es pot generalitzar amb els caçadors, igual que tampoc es pot generalitzar amb la gent de ciutat que va a pobles de comarques. No tots deixen els prats, boscos i riberes plens de llaunes, ampolles, bolquers, bosses de deixalles..., esperant, suposo, que algú ho recollirà.

També hi ha gent de ciutat educada i respectuosa amb l’entorn. Ni tots els caçadors som assassins, ni tots els de ciutat són uns porcs i uns irresponsables

JESÚS ZAPATA RIBERA

CAMPDEVÀNOL

Por a les idees

En realitat, a la dreta bullangosa no li preocupa la llengua, sinó que tem el significant d’aquelles paraules en què subjau un concepte d’igualtat i de justícia. Per això critiquen la màtria o el totis i tantes altres que persegueixen la reflexió i esmena al masclisme i desigualtat existents en la societat. Màtria és una paraula culta que, entre d’altres, van emprar Plutarc, Unamuno i Borges, i que protegeix, acull i té cura amb els seus serveis socials dels més febles sense discriminar, sinó reivindicant la igualtat de tots i totes per diferenciar-se del concepte bel·licista i excloent de la paraula pàtria.

Alguns creuen que l’amor a la pàtria és agitar banderes contra algú, tenir diners en paradisos fiscals o saquejar les arques de l’Estat. La màtria, per contra, busca el bé comú i la justícia social perquè la gent prosperi en igualtat d’oportunitats i s’aconsegueixi erigir un autèntic vincle afectiu en què tots ajudin i aportin en la mesura de les seves possibilitats.

MIGUEL FERNÁNDEZ-PALACIOS GORDON

MADRID

Sí a l’aeroport

Els noistes estan d’enhorabona. Passen per una de les seves millors etapes: no a la pandèmia, no a la vacuna, no als indults, no...

Sense gairebé avisar, inesperadament els ha plogut del cel un nou tema que donarà molt de si: la reconfiguració de l’aeroport de Barcelona.

Aquesta novetat m’ha fet venir a la memòria la trista història del Sr. Miquel Biada (Mataró, 1789-1848), que, darrere del seu projecte, després de superar mil i un entrebancs, va deixar-hi la vida.

El seu projecte va ser unir Mataró amb Barcelona mitjançant una extraordinària novetat com era el ferrocarril. Seria el primer de la Península.

Per superar els torrents i les rieres del Maresme, s’havien de construir pontons per travessar-les. Llavors, com avui, ja hi havia noistes carregats d’elaborades i imaginatives teories. A les nits, els noistes anaven a desfer l’obra que durant el dia es feia, i així és com a les inacabables dificultats financeres que suportava el Sr. Biada se n’hi va afegir una més.

El Sr. Biada no era cap il·luminat, era un enginyer molt viatjat i tossut, i amb gran fe en el seu projecte. Armat de valor, ell personalment va anar a les nits a vetllar l’obra feta durant el dia. En una d’aquelles nits, com sol passar al Maresme, va ploure a bots i barrals, i l’home va agafar un refredat de campionat que va derivar en una pneumònia que li va causar la mort.

El pobre Sr. Biada fa 170 anys que va morir, sense veure el seu projecte inaugurat. Avui els noistes, ignorants de tota l’oposició que s’hi va fer, en són uns dels fervents usuaris, mentre en tertúlia durant el trajecte s’oposen al reformulat aeroport de Barcelona.

JORDI SAMARRA

MONTGAT

stats