Fa unes setmanes em vaig contagiar de covid, i vaig necessitar ingressar quatre dies en un hospital públic de la província de Barcelona. La solitud en aquestes circumstàncies, sobretot si la persona malalta és dependent -no era el meu cas però sí el de les meves companyes d’habitació-, és una de les pitjors experiències anímiques que passa un malalt.
Entenc que les mesures han de prendre’s per no contagiar més, però els hospitals haurien de dotar-se d’algun sistema que permetés a un familiar estar amb la persona que el necessita, amb les mesures de protecció necessàries. Els sanitaris entren en una habitació covid l’imprescindible, i s’entén, perquè els suposa una dificultat enorme haver de preparar-se. Fora d’aquests moments, si no hi ha una urgència, no hi poden entrar. Canviar de postura no és urgent per a qui no està immòbil en un llit. La impotència i desesperació del malalt en aquests casos és una vivència molt dolorosa que no fa avançar la seva curació, al contrari.
La falta de mitjans en la sanitat pública és intolerable, per als pacients, per als seus familiars, per als sanitaris. No podem permetre més desmantellaments. Mirem enrere i pensem quins són els grups polítics que han executat aquest desastre enorme, i quins els han permès. Les polítiques de dreta i centredreta mai, mai, protegiran el bé comú. Sisplau, tinguin-ho en compte quan votin. En aquests casos, les “identitats” buides de contingut d’aquí i d’allà no aporten cap solució i, creguin-me, és molt trist.
MONTSERRAT ROSADO HIDALGO
CASTELLDEFELS
Menyspreu als vianants
Malauradament estem acostumats a caminar per les voreres de la nostra ciutat esquivant obstacles de tota mena: forats, sots, rajoles trencades i aixecades, desnivells, motos aparcades o cercant aparcament, patinets, bicicletes, guals que quan estan molls rellisquen, terrasses que només s’utilitzen unes hores, brutícia... La manca de respecte als vianants, permesa per un ajuntament a qui només li preocupa posar obstacles als carrers i malmetre la circulació, ha arribat al menyspreu més absolut.
Al passeig de la Bonanova, entre els carrers Mandri i Horaci (per fer obres de l’estació de metro) i entre Via Augusta i Major de Sarrià (per fer un espai municipal), han inhabilitat les voreres, i els vianants no hi poden passar perquè hi fan obres. ¿Com és possible que per fer unes obres s’hagi d’inutilitzar tot un tram de vorera i fer donar la volta als vianants? ¿No saben, senyora alcaldessa i responsables de l’Ajuntament, que hi ha vianants que van en cadira de rodes? ¿Que hi ha vianants que tenen dificultats de desplaçament? ¿Creuen que a l’hora de fer una obra es pot perjudicar els ciutadans? Ja n’hi ha prou! La manca de respecte de les nostres institucions als ciutadans és intolerable... Ja n’hi ha prou! Facin accessibles les voreres, respectin els vianants, tornin a convertir Barcelona en una ciutat agradable.
RAMON RIBOT
BARCELONA
El mitjó a la boca
Fa uns anys, com un exotisme sobrevingut, als anuncis de perfums i cosmètics en general van començar a fer-s’hi forat unes locucions majoritàriament en anglès i francès portades a extrems gairebé ridículs que, fins i tot als que coneixem aquestes llengües, se’ns fan difícils d’entendre. Com si parlessin “amb un mitjó a la boca”, que diu la saviesa popular.
Jo ho entendria com a estratègia d’una marca en un moment determinat perquè li servís d’element diferenciador durant una o dues campanyes; el que no puc entendre és que siguin literalment totes les marques i que ja faci un munt d’anys que duri la “brometa”.
Algú els podria dir que fan el ridícul?
AGUSTÍ VILELLA I GUASCH
CAMBRILS
