Vigilar i contagiar
Últimament s’ha dit que creixia o es generalitzava la indisciplina social, l’incivisme. No hi estic gens d’acord.
En primer lloc, com passa amb qualsevol normativa, no tothom la compleix. Sí, és possible veure infraccions, com ja en vèiem abans de la pandèmia, quan se superaven els límits de velocitat o es consumien begudes alcohòliques a la via pública. Així doncs, encara que avui en dia la indisciplina contra les normes no sigui majoritària, al veure’s implicada tota la població quotidianament, en veiem més casos. ¿Llavors, si no hi ha menys obediència, és que ens hi fixem més? Aquest debat, en termes de Focault (filòsof i sociòleg francès), va vinculat al concepte de vigilància. Fins ara podies veure conductes il·legals i no hi actuaves, per exemple, perquè no tenien una afectació directa sobre la teva salut. Era una mica el “Ja t’ho faràs!”
Avui en dia, la por i la preocupació ens fan actuar seguint el panòptic de Focault, és a dir, mitjançant un control i una vigilància constant, dels uns als altres.
En conclusió, penso que no hi ha indisciplina generalitzada, sinó que la situació complexa que estem vivint genera inseguretat i que, finalment, ens du a la vigilància social. Així doncs, penso que les autoritats polítiques s’estan posant a prova: hauran de demostrar que són capaces de gestionar la pandèmia d’incertesa, que afecta el comportament social de tothom.
NÚRIA SEMÍS CAMPOS
CERDANYOLA DEL VALLÈS
Judicialitzar l’escola
La sentència recent del TSJC en què s’anul·len els projectes lingüístics de dues escoles catalanes perquè no compleixen amb el requisit del 25% del seu ensenyament en castellà estableix, al meu entendre, un precedent gravíssim i suposa alhora un nou pas en el control del sistema educatiu català per part de la justícia.
Si bé a partir del 2014 el mateix TSJC, basant-se en anteriors disposicions del TC i del TS, ja havia dictaminat l’obligació d’impartir aquest 25% a diverses escoles, i més recentment el va fer d’obligat compliment per a totes les escoles catalanes, mai s’havia arribat fins a l’extrem, com succeeix ara, d’anul·lar tot el projecte educatiu d’una escola.
Crec que el conjunt de tots els partits polítics catalans, i especialment aquells que han governat la Generalitat, no han sabut trobar una solució necessària, justa i pactada al tema de la llengua que satisfaci tothom. Mentre aquest pacte no s’assoleixi, qui té la decisió de com s’ensenya són els mestres i, més concretament, els projectes lingüístics de cada escola, i per això trobo que és una barbaritat que la justícia se’ls hagi de carregar arrogant-se unes funcions que pedagògicament no li pertoquen.
El fonamental, des del punt de vista lingüístic, és que els alumnes acabin els seus estudis coneixent correctament el català i el castellà (més l’anglès i el que calgui), i la manera com això s’ha de dur a terme -pedagògicament parlant!-és competència dels professionals, que són els mestres, i no dels jutges.
JOSEP VILÀ BATLLE
OLESA DE MONTSERRAT
Espanya i Kosovo
La retransmissió a la televisió pública espanyola, TVE, del partit de futbol de classificació per al Mundial entre Espanya i Kosovo és un exemple diàfan del problema que té el regne d’Espanya amb la democràcia. L’obsessió contra l’autodeterminació, que neix del centralisme i neofranquisme de l’estat espanyol -i que es va fer evident durant el partit-, és una qüestió que va molt més enllà dels partits polítics: és un problema estructural que no pot canviar ni la UE. Estem parlant d’una superestructura nacionalista espanyola, incrustada a totes les capes de poder de l’Estat i que té com a epicentre un espai ideològic i geogràfic molt concret: la Comunitat de Madrid.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
