Vull deixar clar que mai no he dubtat de la voluntat dels tres partits polítics independentistes d’aconseguir l’emancipació del nostre país; segur que la volen, però cada un se’n vol endur el mèrit tot sol (sobretot els dos grans, ERC i Junts), sense haver-lo de compartir amb els altres. I amb aquesta lluita per ser el primer no s’adonen que el que fan és fer el joc a l’unionisme. L’última barrabassada que estem patint és l’elecció dels representants a la taula de diàleg. Suposo que qualsevol de les persones proposades és capaç de dur a bon terme aquesta feina i que en l’acord que van signar no diu enlloc que hagin de ser consellers, però també diu que han de ser consensuades, per tant, si un partit rebutja un dels candidats, automàticament queda exclòs, tret que es negociï, s’argumenti la seva idoneïtat i finalment s’admeti. Però a qui se li acut no discutir aquesta llista fins al dia abans de la taula? ¿Que no veuen que ja no hi ha temps per discutir res ni consensuar res? Naturalment, la Moncloa s’afegeix a la festa i pren partit. A Madrid ja s’estan fregant les mans.
Si realment són tan irreconciliables, per bé de la causa, que estic convençuda que també és la seva, que deixin pas a qui sigui capaç de tirar endavant prescindint d’interessos partidistes.
GEMMA CEREZO PUMARIEGA
BARCELONA
Pervertir l’amateurisme
S’anuncia a so de bombo i platerets el proper programa de TV3 El llop, conduït per Àngel Llàtzer i en el qual una companyia d’actrius i actors amateurs formada per a l’ocasió passejarà el muntatge de l’obra Terra baixa d’Àngel Guimerà per tot Catalunya. Aquesta gira serà el resultat d’un procés selectiu (càsting) durant el qual Llàtzer recorrerà ciutats i viles fent les proves per, després, fer el seguiment del muntatge de l’obra. És a dir, que això del càsting i el muntatge serà el que configuri el programa El llop. No cal dir que la idea de portar a la TV el món escènic amateur m’agrada, però que els participants passin a ser “professionals”, i ho poso entre cometes no pas pel nivell interpretatiu si no pel fet laboral, em sembla pervertir l’amateurisme. Porto molts anys sent contractat per dirigir grups amateurs i el primer que vaig aprendre és que havia d’estar al servei del seu amateurisme. Massa sovint aquest epítet s’interpreta com a manca de nivell professional, i us ben asseguro que molts professionals voldrien tenir el nivell de molts amateurs. El seu amateurisme és un tret identitari que cal defensar i no pas pervertir per transformar-los en professionals. Per arribar a la professionalitat hi ha altres camins, i no pas aquest, en què, un cop acabada la gira, molts es quedaran a les portes o, com se sol dir, amb la mel als llavis. Tot plegat em recorda l’obra de Bernard Shaw, Pigmalió. També caldrà veure com reacciona l’AADPC, que podrà considerar aquest projecte com una intrusió laboral. I també caldrà saber què en diu la FGATC, que, per cert, no tenia notícia del projecte. Crec que de tot plegat en sentirem a parlar.
IGNASI RODA
BELLATERRA
La vida no és cap sèrie
No he vist cap capítol de Joc de trons. Vaig intentar mirar La casa de papel quan es podia agafar prestada a la biblioteca i no vaig acabar-ne ni el primer capítol. No soc de sèries. M’estimo més, i tinc la sort de poder gaudir-ne, el cinema en pantalla gran. I la resta del temps lliure m’agrada aprofitar-lo amb llibres.
És per tot això que em sap greu quan veig informatius de la televisió pública que persegueixen algú com si d’un serial es tractés. ¿Cal fer de la vida real de certes persones un serial televisiu per informar?
¿No seria millor deixar que cadascú expliqui la seva veritat quan vulgui si no ha fet res de greu i és lliure?
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
