CARTES I MISSATGES
Opinió 09/08/2021

Cartes a la Directora 25/07/2021

3 min

Ser infermera en una residència

En plena cinquena onada, hi ha direccions i empresaris de residències que encara es pregunten per què les infermeres no volen treballar per a ells. He vist ofertes al Col·legi d’Infermeria on es demanen infermeres-RHS en què les funcions assignades són tantes que no es poden assolir en l’horari que ofereixen.

La falta de model ha convertit aquesta feina en un cul-de-sac on s’aboca tot allò que es considera assistència, qüetions psicosocials, gestió… Això suposa un gran problema per a les infermeres, perquè no ens permet donar una atenció global i continuada. Part del temps l’hem d’emprar en la gestió de les eines ineficients del sistema, majoritàriament registres. I així es perpetua la concepció d’infermera purament sanitària, o més ben dit: d’atenció a la demanda.

Malgrat que ens agradi treballar amb gent gran, les infermeres de residències no ens sentim reconegudes: per la nostra professionalitat i sentit de la responsabilitat, pel nostre vessant psicosocial dins l’equip multidisciplinari, per les múltiples tasques en comparació amb la ràtio, pel sou.

Les infermeres, treballem on treballem, hem hagut de fer els mateixos estudis. A més, la majoria tenim formació en postgraus, mestratges, cursos... que milloren les nostres habilitats però no milloren el nostre sou. Tot plegat ha provocat que moltes companyes hagin optat per canviar d’àmbit de treball i per això estem on estem.

Convido els professionals de la salut, el Col·legi, els polítics… a fer una reflexió i sobretot a prendre partit per reconduir aquesta nefasta situació que, malgrat que moltes professionals fa temps que denunciem, amb la pandèmia s’ha fet molt més palesa. ¿De debò que no saben per què les infermeres no volen treballar en residències de gent gran?

CATERINA CARO BUQUET

MOLINS DE REI

Els interins i l’ofici més bonic del món

Soc professor interí de filosofia. Ser professor, o professora, és exercir l’ofici més bonic del món. Ho he estat des de ja fa quasi deu anys. Nou anys, tres mesos i catorze dies. Quasi. Aquest quasi provoca sentir-me consternat i preocupat. Amb llàgrimes a la cara i la por al cor sento que, potser, després d’aquest nou reial decret llei de Miquel Iceta, o pacte dels interins, la meva vida en una classe està més a prop de la impossibilitat de ser, més a prop del seu final.

Mai no he estat més de dos cursos al mateix institut, o a la mateixa plaça, com diuen. El govern que es presentava com el govern de la gent abandonarà i expulsarà molts dels que portem anys, i fins i tot dècades, al servei del que és públic, que no és més que estar al servei de la gent. Persones que hem contribuït amb el nostre millor bon fer al servei públic d’aquest país. S’ha confós fixar les places amb estabilitzar les persones que portem anys, o dècades, dedicades a places diverses, temporals, al servei de les persones. En el nostre cas, al servei de les personetes més importants de la societat. Es parla fins i tot d’indemnitzacions. No han entès res. No comprenen la vida, la màgia que sorgeix en una classe. La bellesa de l’inefable, com diria Hipàtia, que ens commou. Em fa vergonya aliena que es parli d’indemnitzacions per compensar aquells o aquelles que podríem acabar expulsats del sistema després de tants anys al servei de les persones. M’entristeix, també, perquè no es comprèn que no hi ha indemnització, ni diners suficients, que puguin suplir el que seria la pèrdua de poder gaudir de les mirades còmplices entre els pupitres, els somnis de futur en els ulls del nostre alumnat, la màgia compartida d’aprendre, els fruits meravellosos de l’esforç incansable, la vida a cada classe... tot allò que fa d’aquest ofici el més bonic del món.

J. JESÚS CAMARGO

CALA SANTANYÍ

stats