CARTES I MISSATGES
Opinió  /  Cartes 04/02/2022

Cartes a la Directora 29/01/2022

5 min

En tot aquest tema de les immatriculacions que l’Església va fer entre els anys 1998 i 2015, algunes sense cap base, cosa que fa que ara es plantegin retornar-les als seus propietaris, hi ha alguna cosa que se’ns escapa, almenys a mi. No és el fet de la cobdícia, ja sigui humana o celestial, que és un vici molt estès i més si la llei t’empara. No, no és això.

El que m’inquieta de tot això és que suposo que buscar immatriculats per posar al meu nom (recordem, també, que l’Església catòlica no paga IBI pels seus immobles) ha de ser una feina de buscar agulles en un paller, una feina de formiga laboriosa. I una feina tècnica que no poden fer capellans i monges -altra feina tenen, amb la crisi de vocacions-, sinó que necessiten un estol de professionals: advocats, registradors de la propietat, notaris... que hi treballin. I no es tracta del cas aïllat d’un bisbat que tenia una persona idònia per portar-ho a terme, sinó que el fet s’ha produït a tot Espanya, de la qual cosa dedueixo que hi havia una pila de persones treballant-hi en xarxa. Voldria que em diguessin qui són i per què ho van fer, per felicitar-los per haver dut a terme tan ingent obra.

Com a creient i a l’espera de respostes, el fet que la cúpula de la meva Església protagonitzi fets com aquests m’omple de vergonya.

ANTONI M. PLANES BATALLA

RIPOLL

Plantar arbres amb criteri

Un arbre és un ésser viu. Plantar un arbre no és plantar una estaca. Plantar arbres ens permet obtenir una sèrie de beneficis. I es pot fer amb criteri o sense.

Fent-ho de la primera manera aconseguirem una millor rendibilitat pel que fa a inversió, manteniment, creixement. Finalment, els exemplars acompliran plenament les seves funcions, que repercutiran en els ciutadans.

Si, per contra, plantem de qualsevol manera, fer-ho es converteix en un malbaratament inútil de temps i diners.

Seria indispensable una llei que, de la mateixa manera que a les voreres no hi falten mai el clavegueram ni els fanals, imposés l’obligació de plantar-hi arbres. I s’hauria de fer bé, amb criteri.

LOLA ARPA VILALLONGA

PERATALLADA

Visca la cultura!

En el curs de la meva vida, donada la meva professió, he viscut en diferents països del món i he acumulat una bona quantitat de llibres. Ja instal·lada a Catalunya vaig decidir alleugerir la meva atapeïda biblioteca. En honor a la cultura i confiant en anteriors experiències -quan em vaig mudar de Nova York i d’altres ciutats, vaig donar els meus llibres a la Biblioteca Central de Nova York i a d’altres i me’ls van acceptar amb molt de gust-, prèvia selecció i embalatge d’una bona quantitat d’exemplars, d’art, d’història... en diversos idiomes, em vaig dirigir cap a la Biblioteca de la Bisbal d’Empordà (en honor a la veritat, amb un escàs nombre de volums) pensant que aquest seria el lloc idoni. I quina va ser la meva sorpresa al descarregar el cotxe i presentar-los a la recepcionista, quan em va dir de forma taxativa que no admeten donacions. I què faré ara amb aquests llibres? ¿Llençar-los al contenidor? Potser hi ha algun color especial... Tot sigui per la cultura!

MARISA ESCRIBANO MORENO

LA PERA

Vacunar-se pel bé dels altres

Des que es va produir la primera vacuna de la història, que va ser la de la verola, a finals del segle XVIII, sempre hi ha hagut resistència a vacunar-se, malgrat que s’han evitat milions de morts amb aquesta i la vintena de vacunes que van venir contra malalties que avui, fins i tot, han desaparegut del planeta.

Però en l’època que vivim, saturada d’informació i coneixements, resulta reveladora aquesta protesta contra la vacuna. Ho hem viscut amb el tenista número u del món, en què són cridats a capítol les institucions, els governs i les empreses farmacèutiques, i que ens parla d’un desafiament cultural i educatiu que no es resol amb campanyes milionàries i eslògans fàcils. Si la llibertat individual és un dels primers béns de tot ésser humà, no podem oblidar que aquesta llibertat individual sempre ha d’entendre’s en relació amb el bé dels altres, en relació amb la veritat i la responsabilitat.

JOSÉ MORALES MARTÍN

PALAFRUGELL

Cs vaticina la fi de la immersió

Escolto les declaracions del diputat de Cs Nacho Martín Blanco, en què pronostica la fi de la immersió dient que “Más pronto que tarde, veremos el fin de la mal llamada inmersión lingüística, que, por cierto -diu-, se llama inmersión lingüística, pero, en la práctica, es un sistema de imposición lingüística del monolingüismo en catalán en las aulas catalanas”.

No hi ha “imposició” lingüística més important i decisiva a Espanya que aquella que reconeix la mateixa Constitució a l’establir l’obligatorietat del coneixement del castellà per a tothom. Una “imposició”, de fet, que es trasllada també al món de l’educació, i ara, últimament, de manera renovada i incrementada, via sentències judicials. Però aquesta mena d’imposicions “constitucionals” no sembla pas que preocupin als senyors dirigents de Cs, que tenen una rara espècie de “bilingüisme” que es caracteritza pel fet de no fer servir gairebé mai el català, fins al punt que t’envien a casa la propaganda electoral, fins i tot la de les eleccions municipals, pràcticament només en castellà.

I pel que fa al “monolingüismo en catalán ”, doncs, deixant de banda que hi ha algunes (o força) escoles que imparteixen més hores d’ensenyament en castellà que les corresponents a la seva assignatura pròpiament dita, el que realment compta és el resultat final a l’acabar els estudis: que els alumnes coneguin les dues llengües oficials. I la manera de fer-ho, el sistema d’aprenentatge, està al servei d’aquest objectiu final.

A la meva escola, per exemple, concertada i amb immersió, els alumnes aprenien -igual que en moltes d’altres- el català i el castellà, també l’anglès i, fins i tot, a l’ESO hi havia un grup ben nombrós que feia francès. On és el “monolingüisme”?

JOSEP VILÀ BATLLE

OLESA DE MONTSERRAT

Desigualtat, sense novetats

Un informe d’Oxfam revela que la riquesa dels 10 homes més acabalats del planeta s’ha duplicat durant el covid, alhora que el 99% de la humanitat empitjora la seva condició. En la recessió del 2007 va passar igual. I quan tot va bé, el mateix. Com que els rics demostren ser totterrenys blindats que augmenten el capital independentment de com fluctuï l’economia, mentre la justícia fiscal sigui inútil o inexistent, això no hauria de ser notícia. La primícia serà quan els opulents tornin, mitjançant un sistema fiscal progressiu i eficaç, part de tot el que obtenen de la resta del planeta. Si se suma rics i grans empreses, s’eleva la despesa social, es busca un repartiment proporcionat i es legisla per aconseguir feines amb salaris dignes, pujarem un graó en la consecució d’un món millor.

MIGUEL FERNÁNDEZ-PALACIOS GORDON

MADRID

Escola catalana? Si la volem, i tant!

Considero que hi ha dos articles de la CI (Constitución Inmaculada) amb més rang que qualsevol resolució del TSJC, el TS o el TC. D’una banda, recordem que el català (com l’euskera o el gallec) és una llengua espanyola i l’article 18.1.17a habilita les comunitats autònomes a fomentar les seves llengües particulars. La immersió a les nostres escoles i instituts no pot llegir-se com una extralimitació, ja que l’article 3.3 obliga (“será objeto ”) a un respecte i protecció especial d’aquesta riquesa, i el 3.1. ens obliga a conèixer el castellà, i ens atorga el dret (no el deure!) de parlar-lo.

Jutges i mestres són funcionaris (“civil servants ” en anglès). Els primers, a Catalunya, de tendència al monolingüisme cervantí (diglòssics en el millor dels casos), els segons més verdaguerians. Ras i curt, si els alumnes volen parlar en castellà a l’aula, hi tenen tot el dret; si els mestres només volen emprar el català, també. Així doncs, endavant mestres i professors, futurs soldats (l’aritmètica, la gramàtica i la cultura seran les nostres armes) de la futura República Catalana!

JOSÉ LUIS BARTOLOMÉ

PALAU-SAVERDERA

stats