Residències o presons?
El confinament temporal s’ha convertit en un segrest, tal com jo ho sento. En nom de la salut i de la vida s’ha oblidat què són la salut i la vida per a un avi o àvia. Especialment en edats avançades, la vida només té valor, només té sentit, en funció de la seva qualitat i amb qui es comparteix.
La meva mare aviat farà 90 anys. N’ha viscut 57 a Andorra. El juny passat va decidir baixar a Barcelona, a una residència que ella va triar, per estar més a prop de la nombrosa família que té i per poder conèixer i veure els besnets “el poc temps que em queda”. I, de sobte, amb el covid-19 va començar el confinament. Al principi tots el vam acceptar. Ara, en canvi, les decisions polítiques respecte a les residències comencen a ser com a mínim dubtoses.
Les residències ja van quedar fora de les franges de passeig, quan els avis i àvies que viuen a casa seva poden sortir i fins i tot se’ls aconsella per salut. Per què? Ara amb la fase 1 el confinament es va suavitzant per a tothom, però per als residents de les residències no. Per què? Però el que Sanitat té previst per a la fase 2 em sembla escandalós: com en una presó, els avis i àvies residents encara no podran sortir. Seran tan generosos que deixaran entrar un familiar, un cop a la setmana, 30 minuts, amb cita prèvia, amb mampares, i els familiars hauran d’anar amb mascareta i seguir unes estrictes normes de desinfecció i higiene. I mantenint distàncies! No tinc paraules per poder expressar la meva indignació. Ho fan per ells però ningú els ha preguntat què en pensen.
En realitat no és que realment els preocupin aquestes persones: el que volen evitar és haver d’assumir la responsabilitat de més morts. Entenc que hi haurà persones que se sentiran molestes amb les meves paraules i ho lamento. Però jo em sento molt enfadada. Sento que la tenen segrestada i li estan prenent la poca vida que li queda. Perquè, quant de temps pensen que viuran les persones que ara tenen més de 80 anys, 90 anys o més? Estan en l’últim tram de la vida i no es mereixen això.
ROSA MOLINÉ FUSALBA
BARCELONA
Carta d’un professor novell
No tinc ni idea de sistemes educatius, només conec què és una AMPA, la USTEC, la Bofill i el conseller Bargalló, però poc més, com segurament molts altres pares i mares.
Va arribar el covid-19 i el primer va ser tancar les escoles. I els pares ens vam convertir en professors ipso facto : sense formació, sense sou, sense guies, res. Ara comprovo horroritzat que l’escola serà l’últim que recuperarem, i que això no preocupa a ningú.
Alguns d’aquests professors novells (abans només pares i mares) estem desorientats i sorpresos per la manca d’empatia per la nostra conciliació laboral, formació, salaris, temari, estrès, enmig d’ERTOs, etcètera. I el sistema educatiu, en comptes d’intentar ajudar-nos a nosaltres i als nostres fills, sembla que ha decidit desaparèixer.
I quan ens hem volgut queixar, a les xarxes se’ns ha dit “aparcanens” i que “què volem que faci ara l’escola en dues setmanes”. Perdoneu, però què passa si enmig d’una crisi brutal cal que les escoles facin provisionalment d’aparcanens per ajudar la societat? ¿O fer classes online no ideals? ¿Alguna proposta millor?
He sentit moltes crítiques sobre com han reobert les escoles en altres països, però aquí ha sigut pitjor.
La resiliència, l’empatia, l’adaptació, la innovació creativa, etc., són elements fonamentals de l’educació i que l’escola no ha aconseguit aplicar-se a ella mateixa.
El que ara arribi ho farà tard. Segur que hi ha moltes causes estructurals que ho expliquen, però tinc la sensació que l’educació primària d’aquest país ha decidit suspendre’s i anar a setembre.
ROGER SERRA
SABADELL
