Humanisme i salut
La matinada del 25 de març vam ingressar a l’Hospital Santa Maria de Lleida amb diagnòstic de pneumònia bilateral per covid-19 positiu. Al ser parella, ens van permetre estar junts a la mateixa habitació durant les tres setmanes d’estada a l’hospital. Vam arribar desconcertats, amb una sensació extrema de malaltia, amb pànic i un estat psicològic lamentable.
Soc infermera d’atenció primària en actiu i sé que el desconeixement sobre com evoluciona el coronavirus en un organisme contagiat i la por a les complicacions incrementen l’angoixa dels malalts hospitalitzats -com érem nosaltres-, i en aquests moments agraíem més que mai el tracte professional i humà dels que ens venien a atendre malgrat que no els veiem les cares perquè anaven vestits “d’astronautes”. Per aquest motiu, volem destacar que va ser meravellós sentir com els professionals de l’hospital es preocupaven per la nostra preocupació amb una entrega insuperable. Sempre ens van atendre amb paraules encoratjadores, fins i tot quan vam saber que la meva evolució no era favorable i respectant l’obstinació de no separar-nos per no empitjorar la delicada situació emocional per la qual estàvem passant.
La pandèmia ha comportat una immillorable ocasió per entendre l’excel·lència com un valor ètic, la inspiració humanista que han de tenir les professions dedicades a la protecció de la salut, valorant tal com es mereixen els professionals que les duen a terme. No ens oblidem de potenciar-ho i fem que en surti alguna cosa positiva de l’horror viscut els últims temps.
MARIA QUIÑONERO / CARLOS MALDONADO
LLEIDA
No ens relaxem
Amenaçar amb no donar suport a la continuació de l’estat d’alarma -encara que tots som conscients del que suposa mantenir-lo-és una gran irresponsabilitat per les conseqüències que pot comportar en tots els sentits: el coronavirus no és una ximpleria. És cert que la facilitat amb què s’ha decretat la suspensió d’alguns drets fonamentals dels ciutadans fa posar els pèls de punta, però la situació ho requereix i em costa imaginar una alternativa: la salut és el que més importa ara. No en fem política.
Hi ha molta gent que ha viscut la pèrdua de persones estimades aquests mesos, que ha vist com la malaltia els capgirava el món en pocs dies. Siguem conscients que això és una pandèmia. Que això és el que suposa. No ens relaxem. I no juguem amb la salut i el dol de tantes persones.
ALEJANDRO DE GREGORIO-ROCASOLANO
BARCELONA
Un virus lingüístic
Estaria bé que els polítics -de tots els rangs i partits-, els científics i alguns locutors de ràdio i televisió recordessin que les paraules fase, higiene, frase, classe, catàstrofe, base, sèrie, espècie, informe o piràmide i els noms Matilde, Irene, Balmes i Blanes acaben -han d’acabar- amb el mateix so vocàlic que els mots pare, mare, home, arbre, roure, rave, febre, llebre, sempre, torre, tigre, membre, corre, obre, omple, vine, caure, seure, veure, beure, alumne, mestre, alcalde, ministre, alegre, noble, íntegre … En els nostres dialectes orientals, d’aquest so, en diem vocal neutra. Per què massa sovint sentim que algunes persones que són a l’ordre del dia mediàtic acaben aquests mots amb una e més o menys oberta que fa tant de mal a l’oïda? Em sembla que aquests dies un virus afecta també la llengua i, si badem, la deixarà més infectada que abans.
ESTEVE PUJOL I PONS
EL MASNOU
Reestrenant la llibertat
La nit de divendres a casa quasi no vam dormir. Estàvem expectants davant el primer dia en què se’ns permetria passejar. Vam sortir a primera hora i de lluny vam poder saludar amics i coneguts; passejàvem, tots plegats, contemplant de nou el Montgrí i els voltants, com si els descobríssim de nou.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
