Halloween o la Castanyada?
Soc professora i des de fa uns anys em veig obligada a preguntar als meus alumnes: què celebres, el Halloween o la Castanyada? Sorprenentment, la majoria responen que el Halloween. És un fet inevitable que agafem costums d’altres països a causa de la interculturalitat que hem acabat assolint amb l’accés a les xarxes. Indiscutiblement, conèixer altres cultures i costums és sempre enriquidor per a una cultura, però l’únic que realment em fa patir és que no sapiguem conservar els nostres costums i acabin desapareixent.
RAQUEL BOTEY LLUCH
MATARÓ
El teu sopar no interessa als teus seguidors
Concerts, postes de sol, sopars d’escàndol... Avui en dia sembla inevitable capturar aquests moments i compartir-los a les xarxes socials. I tot això per a què? O més ben dit, per a qui? Insistim a voler captar la foto perfecta de cada moment perfecte per mostrar-la als nostres seguidors, però la realitat és que a la major part no els importa el que comparteixis ni el que estiguis fent. Llavors, per què no deixem d’estar pendents de capturar aquest moment ideal per a gent a qui no importem i comencem a viure’l una mica més? Si el fet de no poder mostrar el que fas et fa passar les ganes de fer-ho, és que no estàs fent el que realment et ve de gust a tu.
AINA LANUZA DOMÈNECH
BARCELONA
No porto faldilla
Mai he sigut de vestits, i encara menys de faldilles. Des que vaig començar la carrera sembla que hagi de canviar la manera de vestir pels suggeriments indirectes de l’entorn per poder tenir un futur professional exitós. Estudio publicitat i relacions públiques a la Universitat Pompeu Fabra i em sap molt greu constatar com està de pervertida actualment la connotació d’aquest grau. És complicat entendre una disciplina concreta de manera holística si no en formes part però és encara més difícil frenar una reputació antiga que es manté viva per a alguns. Les relacions públiques afortunadament no porten minifaldilla ni reparteixen flyers a la cantonada de la discoteca; aquesta és una estratègia antiga que fa temps que ha quedat obsoleta.
Partim d’una concepció conservadora que ha prostituït l’ofici des de fa temps i que fa que a hores d’ara encara sigui identificat amb la figura d’una noia escotada al departament d’atenció al client. És cansat i avorrit sentir la cançoneta d’hostessa i florero després d’explicar el que estàs estudiant. Afortunadament, encara n’hi ha uns quants que creiem en la comunicació pura, lliure de sexismes i que treballa des de l’empatia. Per sort no perdem la fe ni l’esperança de pensar que un dia no caldrà anar als Estats Units per tenir una feina ben valorada ni farà vergonya explicar a què et dediques en un sopar. Gràcies per dubtar i preguntar abans d’adjudicar-nos oficis que no ens corresponen.
LAIA GONZÁLEZ SOLÀ
BARCELONA
Per què ningú parla del Iemen?
Diumenge passat se’m va encongir el cor veient les imatges sobre la guerra del Iemen d’un reportatge del New York Times que va publicar l’ARA. Els experts diuen que és una de les guerres i de les crisis humanitàries més oblidades de la història recent. I tenen raó. Les referències al conflicte no passen en general de notícies breus informant d’algun bombardeig o d’alguna referència petita sobre la tensió internacional a la zona. Jo mateixa no era conscient de la situació tan extrema que viuen els iemenites i agraeixo a Declan Walsh que m’obrís els ulls amb el seu reportatge. Ara soc conscient del que passa a la zona i he decidit col·laborar amb alguna organització.
Marta LÓPEZ MAS
BARCELONA
