CARTES I MISSATG

Cartes a la Directora 20/11/2018

D’on vinc?

Cal comunicar més i treure a la llum el que a vegades donem per evident sobre l’inici de la vida. El fill que arriba es fa persona a través de les paraules dels seus pares, que ja parlen d’ell des d’abans de conèixer-lo. Va formant part de la història familiar, té un lloc específic i significatiu que porta el seu nom.

És fonamental transmetre les circumstàncies que van envoltar el moment més important de la vida d’una persona, que és el moment de la seva concepció. Conèixer aquestes circumstàncies és el punt fonamental que sosté la identitat. El fill ha de formar part de la seva biografia, que comença per saber d’on ve.

No sempre s’explica el relat dels seus orígens als fills que arriben a néixer gràcies a tècniques reproductives diverses. Quan sí que és així, aquests pares es fan pares sòlids. Quan no és així, estan sostraient als fills l’essencial per poder definir-se, amb la qual cosa la relació entre pares i fills queda afectada directament. El secret els amaga la seva història, que només els pertany a ells. I la dels seus fills, a partir de llavors.

El fill no és només un conjunt de cèl·lules, vinguin d’on vinguin, sinó que ha d’omplir-se de sentit. El fill té el dret a néixer en el si d’una família que li possibiliti ser una persona autònoma i amb capacitat per ser feliç. La transmissió de vida només pot fer-se des de l’amor i la voluntat de voler fer-ho bé.

MARIA TERESA PI-SUNYER PEYRÍ

SANT JUST DESVERN

Tant tu com jo

Alguna cosa va canviar en mi quan em vaig assabentar del que havia passat l’11 de novembre. “Detinguts 15 joves per un apunyalament i una agressió sexual al metro de Santa Coloma”. Presentaven la tragèdia així, els titulars dels diaris.

Soc dona i amb això soc conscient de tot el que això comporta, m’ho repeteixen des que tinc ús de consciència: assegura’t de tancar del tot la porta del portal, no tornis sola a casa a la nit, intenta no ensenyar gaire quan surtis de festa o fins i tot a passejar, no responguis quan et diguin grolleries pel carrer... No obstant això, del que no era del tot conscient és que les coses que els passen a uns altres em poden passar perfectament demà a mi, o fins i tot a tu.

Cada dia entre setmana agafo la línia 9 de metro en direcció a Can Peixauet, l’estació on va passar el que us he comentat abans. És una estació que no té cobertura i, a l’hora en què jo hi vaig, en general, no hi ha gaire gent. La veritat és que des que em vaig assabentar del que havia passat encara no m’he atrevit a anar-hi, i no és que em sembli bé deixar de fer coses per gent així, però em fa por, i més sabent que el jutge ha posat en llibertat més d’un d’aquests joves.

Des d’aquí vull fer una crida a la justícia i fer-los arribar que estem cansades de sentir-nos valentes (que ho som, i molt) i que ja va sent hora de sentir-nos lliures.

AINA BELLÉS

BARCELONA

Amistat a prova de mòbils

L’altre dia vaig llegir una definició que deia que l’amistat significa ser-hi sempre que l’altre ho necessiti. I sí, és veritat, però amb l’aparició dels mòbils i les plataformes de missatgeria instantània ens hem pres aquesta accepció massa seriosament. Avui en dia sembla que els requisits bàsics per ser un amic de veritat són contestar els whatsapps al moment i no ignorar mai, sota cap concepte, una trucada. ¿En quin moment hem permès que els codis que imposen aquestes plataformes ens permetin avaluar l’amistat? En una societat tan impacient i obsessionada amb la immediatesa, només espero que, amb els anys, no oblidem el valor d’una bona abraçada a temps.

MARIONA MORA VALERI

SABADELL

Més continguts de