Castro fa seu l'eslògan "Hisenda som tots" per reafirmar el perjudici col·lectiu dels delictes fiscals

PALMAEl jutge José Castro de cap manera no accepta que s'hagi pogut col·locar la infanta Cristina en una situació d'indefensió, més aviat al contrari. Apunta que es poden haver adoptat amb ella més precaucions que amb la resta, motivant com no es fa mai les seves imputacions i citacions. Castro, en la interlocutòria que envia la infanta i 16 acusats més a judici, reafirma la legitimitat de l'acusació popular de Manos Limpias per obrir judici oral contra ella per dos delictes fiscals.

Castro no eludeix el tema, sinó que entra a fons en l'anomenada 'doctrina Botín', que era la taula de salvació a la qual s'aferraven la defensa de la infanta i la Fiscalia Anticorrupció. Així ens informa, com ningú no ho havia fet fins ara, dels vots particulars que va tenir aquesta sentència del Tribunal Suprem, que, com ell, consideraven que impedir l'obertura de judici oral si just la demana l'acusació popular atempta contra la naturalesa que la Constitució atorga a la institució de l'acusació popular: l'acusació dels ciutadans per exercir l'acció penal. Quin sentit tendria impedir que l'acusació popular pogués actuar durant tota la instrucció i llavors vetar-li la possibilitat d'instar l'obertura de judici si no ho fessin la Fiscalia o una acusació particular pels motius que siguin? Això és el que planteja Castro.

A més a més, el jutge informa que amb aquesta sentència sobre el cas Botín, el Tribunal Suprem es va apartar del criteri interpretatiu que havia mantingut fins a aquest moment i assegura que el supòsit no és exactament el mateix que afecta el cas de la infanta Cristina. És a dir, Castro explica que la sentència sobre la doctrina Botín indica que Fiscalia i Advocacia de l'Estat, en nom d'Hisenda, havien instat el sobreseïment de la causa –de tota la causa–. Ara bé, en el cas de la infanta –adverteix Castro– no es demana un arxivament complet de la causa, sinó que aquesta continua "viva" per altres acusats dels mateixos delictes. Cal recordar que a la infanta se l'acusa de cooperar en els dos delictes fiscals dels IRPF del 2007 i del 2008 que s'atribueixen a Urdangarin com a autor. Per tant, Fiscalia i Advocacia de l'Estat mantenen l'acusació pels delictes fiscals. Hisenda se sent perjudicada pels delictes fiscals comesos, però "al seu caprici" –apunta Castro– tria quines són les persones que li han causat aquest perjudici.

Tanmateix, n'hi ha més. Castro recorda que després d'aquesta sentència del cas Botín, la interpretació jurídica de la qual no veu aplicable al cas de la infanta –ni a la resta d'acusats en la mateixa situació–, hi ha hagut una segona sentència, la del cas Atutxa, que determinà que, si es tracta d'un delicte en el qual el bé jurídic vulnerat és un bé col·lectiu, hi ha legitimitat per dur a judici únicament amb una acusació popular.

"Resulta obligat plantejar-se –diu Castro– si participen els delictes contra la hisenda pública d'aquesta naturalesa". Pel jutge, "el dubte ofendria" perquè "la Constitució, en l'article 31, estableix entre els deures dels ciutadans contribuir al sosteniment de les despeses públiques". Per tant, per Castro un delicte contra Hisenda és un delicte contra tothom, contra la col·lectivitat, que en pateix les conseqüències. És qui es veu afectat, llavors, per retallades o més pressió fiscal. Fins i tot Castro recorda allò de... "O no som tots Hisenda o el que tu no pagues ho pagam tots".

Castro fa retrets al fiscal per just haver-se preocupat de la infanta i l'esposa de Torres en aquest tema i no de la resta de persones contra les quals just formulaven acusació les acusacions populars, que ha deixat "a la seva sort".