“Facis castells, circ o dansa, el grup és allò que moltes vegades fa que tiris endavant”

EsparregueraDesprés de vint anys fent castells, acaba passant molta gent per la teva vida: des d'aquells cracs amb dots innates als treballadors incansables que es guanyen el seu lloc batallant. Ara fa uns mesos uns titulars d'un mitjà basc em van fer recuperar la pista d'un vell company, un d'aquells castellers joves a qui la manca d'oportunitats el va fer apartar-se un dia de les torres humanes. Era el mateix Oriol Escursell tímid i insegur, aquell trapezista a qui afalagaven amb grans crítiques i reconeixements nacionals?

Quan ens vam retrobar, potser quinze anys després d'aquell últim castell, em va comentar que estava a punt d'estrenar el seu nou espectacle. Ho feia encara amb les mans tacades de pintura perquè venia de treballar en part del material. Unes setmanes després de l'estrena de ‘NAQBA, l'últim vals’, m'assec amb ell de nou perquè m'expliqui com la seva vida el va dur dalt d'un trapezi.

“Vaig arribar a la colla perquè tocava la gralla. El meu germà la tocava i jo vaig començar per ell”, em recorda; “En aquella època [amb 15 o 16 anys] tampoc no estava físicament en un punt bo”. “És obvi el fet que dins d'una colla hi ha uns rols molt establerts i per aconseguir pujar has de picar molta pedra”. Quan el seu grup d'amics va deixar d'anar als assajos, ell també es va allunyar de la colla. “Suposo que quan tens la possibilitat d'actuar més, els castells t'enganxen i segueixes”, diu. L'Oriol busca el cel amb la mirada mentre m'explica que d'aquella època recorda “el grup, els assajos i fer pinya a plaça”.

Encara recordant la seva època a la colla, inevitablement marxem de tema per trobar nexes d'unió entre el seu present i el seu passat. “Una de les coses que uneixen molt els castells amb el circ és precisament el grup”, afirma. “És com la teva família”, afegeix. Totes dues són activitats on una sola persona pot fer molt poca cosa i per això destaca que “per més que facis castells, circ o dansa, el grup és superimportant, és allò que moltes vegades fa que tiris endavant”. El seu dia a dia ara és molt semblant al de fa quinze anys, “és assaig, assaig, assaig, digues-li tècnica o com n'hi vulguis dir, però la repetició és imprescindible perquè tot surti bé”.

El 13 d'octubre el seu somni es va fer realitat: ‘NAQBA, l'últim vals’ s'estrenava al Festival Internacional de Teatre i Circ d'Amposta com un dels espectacles destacats. “Vaig començar al món del circ als divuit anys com una necessitat d'una revolució personal, d'intentar canviar les coses des d'un punt artístic [...] com en els castells, tot plegat és com un recorregut, són deu anys de feina i ara arriba el fruit amb aquest primer gran espectacle”. Amb molta humilitat m'explica que abans havien fet altres espectacles i rebut “alguns premis”. “En l'últim vam barrejar el ball de bastons amb la txalaparta; tot plegat parla per si sol, un ve d'on ve”. Aquest, però, és el primer de gran format. ‘L'últim vals’ és una barreja de dansa i circ, “som vuit persones en escena, amb un muntatge gran de pòrtics, barra, escenaris…”. Encara cansat de la llarga jornada i dels contratemps típics de l'estrena, somriu -l'Oriol Escursell sempre somriu- mentre m'explica que “ara toca rodar-lo perquè per més que s'estreni, un espectacle mai no acaba d'estar acabat”.

Tot i els anys allunyat dels castells, reconeix que més d'un cop ha estat temptat de tornar a enfaixar-se. “Amb el trapezi, tornes a viure totes aquelles sensacions”. Tot i que ara una lesió no li permetria fer-ho, no pot amagar que n'ha tingut “moltes ganes, perquè al final són com espines que et queden clavades”. Però és allò que l'allunya de les torres humanes el que l'ha fet destacar sobre del trapezi. “Vaig tenir un accident en un assaig, una mala caiguda i em vaig trencar el coll”, recorda mentre em mira amb ulls serens. Després d'allò va decidir abaixar el trapezi a un metre del terra: “Suposo que hi deu haver altra gent que ho farà; jo vaig decidir abaixar-lo per una qüestió de seguretat, perquè no podia permetre'm tornar a caure”. Em recorda amb complicitat que “fent castells no havia arribat a patir cap caiguda seriosa” però que allò el va fer reflexionar. “Al final va ser una adaptació per seguir fent circ però conscient que hi ha un límit que el teu cos no pot passar. Hi ha formes de vida que van amb tu; les adaptaràs, potser les canviaràs, però no pots deixar de fer allò que t'apassiona”. A quants castellers dec haver sentit dir aquesta mateixa frase després d'una caiguda?

L'Oriol Escursell mai no va arribar a ser un crac dalt d'un castell, a cinc metres d'altura, però a uns pams de terra, sobre del seu trapezi, fa que se't posin els pèls de punta. Força, valor, equilibri i seny? El circ i els castells no estan tan lluny l'un de l'altre, feu-me cas!