OPINIÓ

De què va la “guerra dels drets”?

Quan els arbres no ens deixen veure el bosc cal simplificar la qüestió

La polèmica entorn la retransmissió televisiva de la diada de Sant Fèlix –ben explicada per l’'Ara Castells' en aquest article– és només l'últim símptoma o conseqüència d’un conflicte més antic i més complex, l’anomenada “guerra dels drets”, però que s’ha fet especialment complicat d’entendre justament perquè hem prestat més atenció a aquests símptomes que a les causes reals i profundes.

Em temo que bona part del món casteller n’està cansat. Anem ja per la tercera temporada i es fa difícil saber exactament de què va això. Hi ha tants actors, tantes variables, tants girs de guió... Recorden fa dos anys? El problema principal, l’escull bàsic per arribar a un acord, eren els drets de propietat intel·lectual. Ara ja no se’n parla, malgrat que aquests drets continuen figurant en els contractes. Són una mica l’ós polar de 'Lost' o els caminants blancs de 'Joc de trons': un truc dels guionistes, una distracció respecte al conflicte real. Ara ens diuen que el problema és polític, que si uns són del partit A i els altres del partit B. O que si aquests tenen mania a aquells altres. I, davant d'això, molts adopten una mena de versió castellera del “qué mal todo”.

Els arbres no ens deixen veure el bosc. La cosa s’ha complicat tant –i inevitablement s’hi han enquistat les fílies, fòbies i militàncies castelleres de cadascú– que és molt difícil ja no tan sols prendre posició a partir d’un criteri propi, sinó senzillament entendre per què carai passa això que, sens dubte, perjudica tot el món casteller. Un afer trist del qual tothom és responsable però, atenció, en el qual només alguns actuen des de la irresponsabilitat.

Potser l’única opció és mirar d’obviar per un moment detalls i derivades i centrar-se en el moll de l’os del conflicte. Miraré, per tant, de reduir-lo a dos punts fonamentals, assumint que sí, és una simplificació. El primer punt és si els drets televisius de les colles (més enllà del que lògicament entra dins el dret a la informació) els controlen les mateixes colles o bé un tercer, com ara un operador televisiu o els ajuntaments. Que els controlin les colles –a més d’encaixar amb la necessària salvaguarda del patrimoni cultural immaterial tal com demana la Unesco- és la millor garantia que els usos d’aquestes imatges seran els que les colles volen. Algú es preguntarà per què aquesta guerra si, al cap i a la fi, els drets finalment se cedeixen a les televisions. Se cedeixen perquè sense cessió no es podrien fer retransmissions, però la clau és l’abast de la cessió. Es tracta, per recuperar un exemple real, que les imatges de la teva colla no acabin apareixent, sense autorització, en un anunci de la 'marca Espanya'. No crec que cap casteller pugui defensar la idoneïtat que algú aliè a les colles gestioni els drets.

Això ens porta al segon punt: la gestió col·lectiva, ara per ara via Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). Segur que molts pensen que, en tot cas, res millor que la gestió la faci cada colla segons el seu propi criteri. És natural. La música de la “sobirania de les colles” sona molt bé, però cal parar atenció també a la lletra. És evident que això té a veure amb un altre debat de fons, més ampli, que és sobre el funcionament de la CCCC i si els mandats d’assemblea són vinculants o no (que ho són, òbviament, mentre un en sigui membre), però he promès que miraria de simplificar i ara no m’hi embrancaré, en això. I, de fet, no cal, perquè en el tema de les retransmissions de diades que cada colla negociï pel seu compte simplement no és viable. Només cal mirar què passa en el món de l’esport, en el que molts s’emmirallen.

Aquells que es lamenten ara per la situació de Sant Fèlix han de ser conscients que la gestió col·lectiva dels drets no n’és la causa, sinó, justament, la solució. Sense una gestió col·lectiva, cada retransmissió suposaria una situació com la que ara tenim entre mans. I, al final, o bé els operadors televisius se’n cansarien o bé, segurament, els drets acabarien en mans de tercers, com ara els ajuntaments, que farien i desfarien al seu aire amb els operadors davant un món casteller debilitat. Amb la gestió individualitzada, potser alguna colla hi guanyaria a curt termini, però a mig termini hi perdrien totes.  

Aquest model de gestió col·lectiva en la defensa dels drets de les colles és el que ha mantingut la CCCC des de fa més de dues dècades. Els problemes, contràriament al que diuen alguns, no comencen quan la CCCC “s’hi posa”, perquè ja hi era des de les primeres retransmissions de Televisió de Catalunya (TVC), i la seva posició és essencialment la mateixa. Durant 20 anys la CCCC –que no és altra cosa que la suma de les colles– va gestionar col·lectivament els drets televisius del col·lectiu sense que ningú ni tan sols ho qüestionés.

Els problemes, en tot cas, comencen quan l’operador televisiu de referència passa de ser TVC a la Xarxa Audiovisual Local (XAL). L’aposta de la CCCC, aquest any, per canviar de XAL a la cooperativa SOM és una decisió greu i arriscada (ningú no qüestiona el nivell de les retransmissions de la XAL), però no és una decisió frívola ni capriciosa. Al contrari, és la conseqüència lògica del compromís amb la defensa dels drets de les colles. I també és la conseqüència inevitable d’una política agressiva –en el fons i en la forma– de la direcció de la XAL els últims anys, que ha negat els drets de les colles i ha buscat trencar el model de gestió col·lectiva, perquè sap que aquesta és la millor defensa que té el món casteller per posar límits a l’explotació indiscriminada de la seva imatge. Una política, al meu entendre, totalment inapropiada per un ens de servei públic.

D’això va, en realitat, l’anomenada “guerra dels drets”.

Més continguts de