Els sons del Concurs de Castells

Què se sent quan es tanquen els ulls i s'escolta una plaça castellera?

Tothom que alguna vegada hagi vist un castell coincidirà a pensar que són eminentment visuals: el color de les camises, la dansa de la pujada, l’aleta de l’enxaneta. Però no tot són imatges, i això ens ho va demostrar David Oliete a la promoció de la XXVII edició del Concurs de Castells; a l’espot no apareix ni una sola construcció. La música de les gralles acompanya les mirades dels protagonistes i transmet allò que vivim a plaça: la remor del públic, les correccions a la pinya, els nervis.

Si escoltem atentament aquest Concurs ens n'emportem moltes sensacions; sons d’èxit, sons de derrota, sons d’indignació, sons de concentració… Només cal parar l’orella.

El so de la reivindicació

El país viu moments de gran agitació política i els protagonistes del certamen aprofiten també la magnitud de l’esdeveniment per expressar-se lliurement.

Després del tradicional himne d’'Els segadors', castellers i espectadors van demanar a crits “independència” tot mostrant cartells grocs en suport als presos polítics. De fet, com si fos una irònica metàfora de la situació actual, els càntics van començar a deshora; mitja plaça a un ritme i mitja a un altre, trepitjant-se els uns als altres. Finalment van anar ajustant els tempos. La reivindicació va acompanyar el desplegament d’una gran estelada que va cobrir la meitat de la plaça. Unes hores després el públic va fer moure una pancarta de grans dimensions amb el lema “Fem la República”. El recorregut es va veure interromput a la llotja d’autoritats i això va generar una allau de xiulets.

El president de la Generalitat, Quim Torra, tampoc va ser-ne aliè però en aquest cas en va sortir benparat. En plena celebració de la tan anhelada victòria, la Colla Vella va aconseguir que Torra s’hi acostés i es fotografiés amb ells entre càntics d’”El president és de la Vella”.

El so del silenci

Però si un so és característic dels castells és el silenci que regna abans d’intentar una gran construcció. De cop, milers de persones callen i esperen expectants la consecució de la fita. No només passa amb les estructures inèdites o de màxima dificultat; el públic també sap quan un castell és especialment important i espontàniament es fa el silenci, ja sigui durant el quatre de nou sense folre de la Vella o durant el dos emmanillat dels Capgrossos de Mataró.

El so de l’admiració

La rivalitat és un factor intrínsec en un Concurs però de vegades tota la plaça s’aboca a donar suport a una colla quan intenta una fita superior; si fa unes edicions la Jove de Tarragona ho va viure amb el castell de deu, ahir li va tocar als Capgrossos quan descarregaven tant el dos com el cinc de nou entre crits d’ovació d’espectadors i colles rivals.

El so de l’onada

És un dels sons més difícils de descriure si no s’ha experimentat mai; el públic entès sap quan pot aplaudir i coneix quins moviments poden condemnar un castell. Quan es prova una construcció emmanillada, la munió de gent que forma la soca, folre i manilles acostuma a generar un balanceig molt característic que, si bé al principi pot semblar perillós, s’ha demostrat normal, minimitzat quan s’hi carrega pes. Però si el moviment és exagerat, la suma de forces en una mateixa zona pot suposar el punt final, i aquí es quan una remor inevitable envaeix mitja plaça amb un sentit i greu “uiii” que vaticina l’inexorable futur de la construcció. Com si d’una onada es tractés, aquest “ui” és el moment àlgid que acaba trencant contra la sorra fent un soroll sibilant; i aquest so el protagonitza l’altra meitat de la plaça, que contrària a mostrar i transmetre la por a la colla que està muntant el castell, demana amb un sonor i fort “xxt!” el silenci que es mereix.

Més continguts de